Celebrem la solemnitat del Corpus Christi. En l’Evangeli escoltem que, encara que van ser els deixebles els qui van prendre la iniciativa de preparar el sopar amb l’anyell pasqual, va ser el Senyor qui els va convidar a menjar el seu cos i a beure la seua sang. Com aquells deixebles, nosaltres, cada vegada que participem en l’Eucaristia ens reunim amb Ell responent positivament a la invitació que ens fa a compartir la seua taula. Penso que, en el fons, l’allunyament de l’Eucaristia que avui tants cristians viuen no és únicament menyspreu a un ritu, sinó que expressa indiferència respecte de Crist-, de la seua Paraula, de la seua amistat. És com quan un amic ens convida i ens mostrem indiferents, amb lo qual manifestem que no ens interessa la seua persona.
La solemnitat d’avui ens recorda que no podem considerar-nos bons amics de Jesús si no ens alegrem de la invitació a participar en el banquet eucarístic i no li responem. Qui s’allunya de l’Eucaristia, a poc a poc, en el cor va allunyant-se del Senyor, i la seua amistat amb Ell, quasi sense adonar-se’n, va morint. Jesús acaba convertint-se en un personatge llunyà. Participar en l’Eucaristia dominical considerant-la un deure fonamental del cristià, no és únicament complir una norma imposada, és signe de què per damunt d’altres coses valorem l’amistat amb Jesús.
Segurament els deixebles van respondre a la invitació de Jesús perquè era el Senyor qui els convidava. I és que qui unia a aquell grup era Ell. Quan llegim l’Evangeli descobrim que entre ells no hi havia una unitat forta; existien diferències per les expectatives que cadascú tenia; de vegades discutien qui seria el més important en el regne del cel; no pensaven de la mateixa manera ni tenien la mateixa forma de ser… ¿Què és el que els mantenia units? Sens lloc a dubte hem de pensar que el qui els unia era Jesús, i que sense Ell no tenia cap sentit romandre units.
Sense l’Eucaristia l’Església es desfà.
Bisbe de Tortosa
