L Seria l’any de la il·lusió. Per fi, Espanya anava a convertir-se en una de les nacions punteres en aquell món que començava a globalitzar-se. 1992 seria l’any de les grans epopeies espanyoles, commemorant la que sens dubte és la major aportació que ha donat a la història de la Humanitat, el descobriment d’Amèrica. I d’esta manera, Barcelona, amb la celebració de l’Olimpíada i Sevilla amb la seua Exposició Universal, van traçar l’eix de la prosperitat a Espanya. Una vegada més, València, la tercera capital del país, i la seua Comunitat, es quedaven fora d’este eix imaginari de la prosperitat basada en els grans esdeveniments i celebracions.

I certament que 1991 va ser un any màgic, que es resumix la icona de l’encesa de la torxa olímpica a Barcelona i els grans fastos d’aquella Expo sevillana que va combinar la millor arquitectura amb esdeveniments culturals de gran nivell a ritme de sevillana. Però, paradógicamente, 1992 seria també l’any de l’inici d’una crisi, especialment política amb escandalosos casos de corrupció que van portar a l’afonament del PSOE de Felipe González que en aquell mes de gener de 1991 se les prometia molt feliços però que prompte entraria en una dinàmica autodestructiva que en alguns aspectes encara no ha cessat.

A En Castelló, 1992 seria un any de crisi amb dificultats per a grans sectors de l’economia provincial com el citrícola, el tancament d’històriques empreses com Imepiel de La Vall, que intentava procurar-se-la el polèmic empresari José María Ruiz Mateos, la venda de tèxtil Marie Claire de Vilafranca que donava treball a milers de veïns de les comarques dels Ports i el Maestrat i la posada en marxa a Castelló de la Ciutat del Transport que amb més de 1.700 milions de les antigues pessetes d’inversió ubicaria, en una iniciativa sense precedents, a 120 empreses logístiques i comercials en la partida Estepar. En el polític, 1992 anava ser l’any de la consolidació del Partit Popular sota la direcció de Carlos Fabra com una seriosa alternativa de govern a la província de Castelló. Su primer bastió ja era l’Ajuntament de Castelló on l’alcalde José Luis Gimeno va despedir l’any brindant amb el pare Ricardo i amb els seus acollits sense esperança. Bon any.