Marc Ortiz Prades: «El personatge de La Pastora és totalment diferent a la seua llegenda»

La província de Castelló vista com un gran plató cinematogràfic, un escenari perfecte per a narrar històries que després es traslladen a la pantalla gran per a delit de tot amant del sèptim art. Eixe és un dels grans objectius de la Film Office que va activar la Diputació Provincial i que basa la seua labor, principalment, a facilitar el treball a productores, agències cinematogràfiques, directors o agents de localització que volen posar en marxa el seu projecte.

De moment, l’èxit és rotund, més tenint en compte que fa a penes dos setmanes va acabar el rodatge del film L’Aguait, una cinta sobre la figura de La Pastora (Florencia o Teresa Pla Meseguer), el cèlebre maqui hermafrodita que es va convertir en llegenda, la producció de la qual ha estat a càrrec de Paloma Mora, de TV On. 

Parlem amb Marc Ortiz Prades, el seu director i guionista.

Com va sorgir este projecte i després la possibilitat de rodar la pel·lícula? I com ha sigut rodar el film ací a la província?

El projecte sorgix de les vivències que vaig tindre jo de menut. Jo soc de La Sénia, però la meua iaia és de la Pobla de Benifassà. Tots els estius els passava allí i recorde perfectament com solia alertar-me dient-me: «ves amb cura, no vages a la muntanya, que a la muntanya et trobaràs amb La Pastora». Jo, òbviament, em preguntava qui era La Pastora, perquè la gent no parlava molt d’això, i a poc a poc, a mesura que vaig anar creixent, vaig anar aprofundint i coneixent un poc més sobre este personatge. 

«Per a mi era molt important que el territori es vera reflectit de la major manera possible»

A més, per a més inri, la meua àvia un bon dia em va dir que ella li feia els vestits a la Pastora, que era ajudant de la modista del poble, on anava tothom, i Teresa, bé, en aquell moment era Teresa, treballava en un mas de la zona i acudia allí. Jo vaig començar a preguntar més i de sobte em vaig adonar, com més sabia, que era una persona totalment diferent d’esta llegenda negra que planava sobre ell/a, que era un bandoler que era a la muntanya, un assassí. Anys després, quan vaig pensar a poder fer una pel·lícula, em va vindre al cap de seguida la zona dels Ports i este personatge en concret. La història, una vegada indagues, era i és molt potent. 

Així, em vaig posar a escriure la història i després vaig començar a moure el guió per diversos laboratoris de ficció. Un d’ells va ser el Campus d’Estiu de l’Acadèmia de Cinema. Entrar allí va ser un gran impuls, la veritat, amb la presència de cineastes com Montxo Armendáriz, Belén Funes… Vam estar parlant molt sobre la pel·lícula, sobre el projecte i la cosa va tirar avant a l’hora de trobar la producció i després poder rodar-la.

Imagine que eixe és, potser, el procés més complicat.

Sí, sí. Perquè al final t’adones que fa ja tres o quatre anys que em vaig posar a escriure la història de la pel·lícula i acabem de finalitzar el seu rodatge fa a penes dos setmanes. De totes maneres, hem tingut sort a poder armar tot el projecte.

L’Aguait és el teu primer llargmetratge, no és així?

Així és. Vaig estudiar Història de l’Art i després vaig estar en la ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya). Estos anys m’he mogut molt més en l’àmbit de la publicitat, encara que he fet documentals, bastants videoclips i un parell de curtmetratges. Esta és, per tant, la meua primera experiència en un llargmetratge i després de finalitzar el rodatge encara estem aterrant per a, en breu, reprendre tota l’activitat de muntatge i altres.

Et referixes a la part de postproducció?

Exacte. El primer pas serà el muntatge de la pel·lícula, després el color, el so, les músiques… La previsió que manegem més o menys és tindre llest el film a la fi d’enguany o principis del pròxim. 

El repartiment està encapçalat per un actor castellonenc com Pablo Molinero. 

Sí. Per a mi era molt important que el territori es vera reflectit de la major manera possible. Una manera de fer-ho era, òbviament, amb les localitzacions, vam estar rodant per la zona, per la Pobla de Benifassà, Forcall, Morella... Una altra, amb el repartiment. A Pablo ho coneixia, vam estar parlant del projecte, i al ser ell de Castelló ja tenia l’accent necesssari, així que la part idiomàtica ja la tenia, més enllà que és un actor increïble, que s’ha bolcat per complet en el projecte amb moltes ganes d’aportar, i la veritat és que per a mi era una part important. Després, és clar, has de recórrer a altres actors que no són de la zona, perquè la zona també és limitada, però hem intentat mantindre una part de veritat, una part de realisme de la història.

Las tres vidas de ‘la Pastora’, el último maquis de Castellón

El fet d’haver escrit tu el guió, suposa un major repte? Responia a una necessitat en concret?

Jo em sent molt a gust dirigint coses que no he escrit, però la veritat és que sempre acabe escrivint el que dirigisc -riu-. En este cas en concret hi havia, a més, una part de proximitat, tant geogràfica com sentimental. De fet, després d’haver viscut a Barcelona i Madrid he tornat ací amb la meua família.

I com s’estructura la pel·lícula?

La pel·lícula, més que un biopic a l’ús és un biopic fragmentat. Per a mi és com retratar diferents moments de la vida de La Pastora, i amb ells no vull asseure càtedra. El que es veurà és una representació de les vivències que jo he tingut, de la tradició oral entorn de la seua figura. Molta part del guió ve de les anècdotes que m’han explicat i que jo creia que estaven dins d’una línia de ficció, perquè cal recordar que això no és un documental, és una biografia ficcionada. Moltes de les vivències són de gents que coneixia, que no estan escrites en cap lloc.