En la seua obra El arte de la fuga (Periférica), Vicente Valero escriu un fragment molt bonic, que diu així: «[...] y la poesía brotó entonces como amistad profunda, como lenguaje que, al hundir sus raíces en lo más oscuro, podía ofrecer vida verdadera, la semilla de la luz». Hi ha amistats profundes, amistats que neixen fruit de la devoció o admiració.

La de Jacinta Negueruela amb Yves Bonnefoy va començar a gestar-se allà per l’any 1985, quan la poeta càntabra va llegir per primera vegada, en una edició de Gallimard, alguns poemes del mestre francès. En aquest precís instant es va produir un enamorament intel·lectual, literari. I va ser llavors quan Negueruela va decidir dedicar les seues hores i el seu esforç a l’estudi de la poètica de la presència de Bonnefoy, un treball d’investigació que va culminar el 1994 amb la presentació de la seua tesi doctoral, i que va seguir el seu curs anys més tard, amb la trobada cara a cara amb el poeta francès a casa de París i la publicació d’un assaig titulat Un arte presencial. De Yves Bonnefoy a Miquel Barceló (Devenir).

«Ho recordo com un home senzill, ple de pau i d’intel·ligència», escriu Negueruela en l’epíleg de La poesía en voz alta (Devenir), llibre que recull tres assaigs signats per Bonnefoy en què reivindica la poesia com «moviment d’esperança»i proposa necessàries reflexions sobre la didàctica de la literatura, sobre la traducció o la pròpia existència de l’ésser humà, amb pròleg d’Andrés Sánchez Robayna i l’entrevista que Jacinta li va realitzar a la capital francesa el 1997 —molt probablement, l’entrevista més profunda que li hagin realitzat al poeta i de totes les que s’hagin publicat—.

Els tres escrits que apareixen en aquest exemplar corresponen a tres conferències que van ser publicades en diferents revistes i que Negueruela va sentir necessitat de traduir: «Comprender la poesía y preservar el lenguaje», «La poesía en voz alta» i «Fin del mandato, necesidad de una alianza», són els títols d’aquestes tres ponències que ara tenim oportunitat de llegir en aquest llibre exquisit que vaig tenir la fortuna de presentar a la llibreria Noviembre de Benicàssim la passada setmana, a més de l’últim poemari de Negueruela, titulat Varsovia llueve (Devenir).

CARA A CARA

Conversar cara a cara amb Negueruela, com ho va fer en el seu moment ella amb Bonnefoy, va resultar estimulant per diversos motius. Totes i cadascuna de les reflexions que va oferir als presents sobre el poeta i assagista, el primer escriptor francès —el quart de parla no espanyola— en guanyar el Premio en Lenguas Romances que atorga la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara, Mèxic (FIL). Ho va fer el 2013, el mateix any en què jo creuava l’oceà per ser-hi present en aquesta cita editorial i literària. D’alguna manera, i sense jo ser-ne conscient, els camins de Negueruela, Bonnefoy i el meu es van creuar ja llavors, i van tornar a fer-ho a Benicàssim en aquesta presentació i xerrada en la qual, i prenc prestades les paraules de Célia Puchol i Mònica Bernat, excel·lents llibreteres i amigues, «vam aprendre que la literatura (i concretament la poesia) és compromís i aliança», i que la poesia ens ajuda a entendre i suportar que la vida i la mort van unides.

Va ser una vetllada en què molts de nosaltres ens emocionàrem per les paraules de Negueruela i, sobretot, per aquests poemes que podem llegir a Varsovia llueve, llibre que comença amb una cita de Rilke i en el qual convergeixen els dos mons o universos de l’autora: la biologia animal i la geografia o viatge. La certesa de canvi, la pèrdua, el fulgor de l’instant, la supervivència, els paisatges de la nostra memòria... La paraula poètica de Negueruela és una paraula de comunió, amb el seu interior i amb el seu entorn, una paraula intensa, reflexiva, bella .

Dues obres, dos poetes, una mateixa finalitat: fer de la poesia un nexe amb l’altre, una visió, un vincle. Ser i estar, comprometre’s, preocupar-se.