¿Quina és o hagués de ser la funció dels museus en l’actualitat? ¿Quina importància real té l’art, la cultura, en la societat contemporània? ¿Quina ha estat l’evolució del museu com a centre cultural actiu, dinamitzador, i cap a on es dirigeix? ¿Com s’explica la relació entre l’art i la política? ¿És l’art un canal legítim per a reflexionar sobre el present i futur immediat de l’ésser humà, més encara després de viure una experiència com una pandèmia global?
No són poques les qüestions que se li poden plantejar a algú com Manuel Borja-Villel. No són poques i en la seua majoria tampoc són fàcils de respondre. No obstant això, el director del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (MNCARS) posseeix un discurs potent i veraç sobre les realitats circumdants de la gestió cultural, el patrimoni artístic, la història i teoria de l’art, la museologia i museografia...
El borrianenc és una figura clau de la cultura espanyola i internacional, però no per això es mostra distant, més aviat al contrari, és una persona propera, curiosa i inquieta, que no tem oferir la seua opinió sobre algunes pràctiques que poc o res tenen a veure amb l’art però que han acabat afectant l’art, com l’especulació, l’oblit o omissió d’un període determinat de la història, la llei del capitalisme feroç i sense sentit...
Ha estat Borja-Villel el primer convidat d’aquest 2022 d’Intercanvis, el club de cultura que impulsa l’Institut Valencià de Cultura i que va nàixer amb el propòsit d’acostar a la ciutadania castellonenca els treballs i postures de diverses personalitats per a enriquir la visió d’aquest món, i per a intentar comprendre-ho. Ja sigui a través de la literatura, de la filosofia, del disseny i la il·lustració, del còmic fins i tot, de la traducció i de l’art, tots els participants brinden un bon nombre de claus per a reflexionar en veu alta sobre qüestions que, d’una manera o un altre, ens concerneixen a tots.
Els museus, avui
Borja-Villel va protagonitzar més d’un soliloqui durant la xerrada del passat 11 de gener. No van ser meres divagacions sense sentit, sinó respostes que li conduïen a altres interrogants. Des dels seus inicis, en el col·legi dels Salesians de Borriana, a la seua estada de gairebé una dècada als Estats Units, des de la seua gestió en la Fundació Antoni Tàpies a la seua direcció del MACBA i del Reina Sofía... Al llarg de tots aquests anys ha tingut molt clar que l’art és un element fonamental per a entendre les relacions que s’estableixen entre tots. De la mateixa manera, és conscient de quant han evolucionat els models museístics fins al punt de tenir molt clar el que no ha de considerar-se un museu.
«El museu són vostès, nosaltres l’oficina», resa una intervenció de l’artista Luis Camnitzer
I és que un museu en el segle XXI no pot, no ha de ser un mer contenidor d’obres, sinó més aviat un generador constant de contingut, a més d’un element que procuri un revisionisme permanent i una profusa recerca de la història a través de l’art. Un museu ha de ser, també, un centre on poder reunir-se, on plantejar-se dubtes, on meravellar-se. «El museu són vostès, nosaltres l’oficina», resava una intervenció de l’artista Luis Camnitzer; raó no li falta, perquè tal com explicava Borja-Villel en Intercanvis, «el museu és una institució, i consegüentment ha de ser un servei públic i democràtic quant a la seua governança, alhora que hospitalària», a més de ser «un lloc de cura».
En aquests temps de pandèmia, mai abans ha resultat més necessària aquesta «cura», una cura que té a veure amb el pensament i la moral, però també que ha de tractar amb la representativitat, amb el poder, amb els sistemes d’opressió que hem dissenyat, amb aquest individualisme exacerbat que a poc a poc ens difumina fins a confondre’ns en la boira, perdent tota la nostra identitat. El museu, per tant, és un espai que d’alguna manera ens ha d’obligar a qüestionar-lo tot, fins i tot a nosaltres mateixos, i això és una cosa que el borrianenc sempre ha defensat en els catorze anys que porta al capdavant d’un dels grans centres internacionals de l’art contemporani actual, com és el Reina Sofía.
Ple absolut, moltes preguntes que es van quedar en l’aire, mil i un pensaments que digerir encara. La visita de Manuel Borja-Villel va suposar, no n’hi ha dubte, tot un esdeveniment cultural. D’això es tractava, d’agitar consciències, de pensar. La pròxima cita serà el 15 de febrer amb el crític de cinema i cap d’exposicions del CCCB de Barcelona Jordi Costa.
