No seria la meua casa, la meua llar, l’única en la qual hagi sonat més d’una vegada Aquarela, aquest tema que ha immortalitzat per a molts a Antônio Pecci, més conegut com Toquinho. El seu àlbum homònim de 1983 va encimbellar al guitarrista i compositor brasiler, si és que no ho havia fet ja el seu vincle amb Vinícius de Moraes, amb qui va crear prop de 120 cançons que es van gravar en uns 25 discos al Brasil i que van interpretar junts més de mil vegades en escenaris brasilers, europeus i llatinoamericans.
Relacionadas
Aquarela forma part de l’imaginari col·lectiu de moltes generacions, és una espècie de cant a l’alegria, una oda a la bellesa que hi ha en la vida, un treball que, en el pla personal, cobra un sentit molt especial en imaginar-me a la meua mare cantant les seues cançons, o al meu pare amb la guitarra interpretant-les, o a mi i a la meua germana intentant fer uns cors que molt probablement tirarien cap endarrere al propi Toquinho, encara que això poc importa. El que importa és el fet de comprovar com la música és capaç de generar aquesta atmosfera de felicitat plena, de comunió.
Diuen, i diuen bé, que Toquinho és un dels grans miracles de la música brasilera, i jo diria que ho és, també, de la música en general, sense nacionalitats, perquè d’això, la música, no entén. La música traspassa qualsevol barrera imaginable, ja sigui en el temps o en l’espai, en el pla emocional i en el sensorial. I d’això sap molt el cantautor São Paulo, qui porta més de cinc dècades de trajectòria professional, iniciant la seua carrera amb tot just 17 anys, al costat de Chico Buarque, sent pupil i hereu de la màgia i la poesia feta música dels pares de la bossa nova: João Gilberto, Vinicius de Moraes o Antonio Carlos Jobím, entre altres.
Auditori Jazz Club
Ningú millor que ell per a recollir el testimoni de la cantant i guitarrista nord-americana Madeleine Peyroux dins del cicle Auditori Jazz Club que promou l’Institut Valencià de Cultura (IVC). Ningú millor que ell per a pujar el nivell d’aquesta cita que se supera en cada edició amb noms de referència del panorama internacional actual.
Toquinho ha emprès una gira per Espanya per a celebrar els seus 50 anys de carrera. Saragossa, Barcelona o Castelló són alguns dels pocs destins però molt privilegiats que veuran en directe a l’artista, la qual cosa és digne d’esment per a valorar l’aposta de l‘IVC, i d’Alfonso Ribes en particular, de comptar amb ell aquest pròxim dissabte, 22 d’octubre, a les 19.30 hores.
La sala simfònica de l’Auditori i Palau de Congressos de la capital de la Plana serà l’escenari d’aquesta concert en el qual Toquinho estarà acompanyat per la cantant Camilla Faustino, el contrabaixista Javier Colina i el bateria Marcio Diniz. El cantautor brasiler compartirà amb el públic castellonenc aquestes cançons que han marcat, segurament, un abans i un després en les seues vides, temes com el ja citat Aquarela o Tarde me Itapuã o Que maravilha...
«La meua música és l’expressió de la meua vida quotidiana a mesura que la vida canvia. Poso en música les emocions de les meves experiències amb la gent, els meus somnis i els meus assoliments d’una manera transparent i sense complicacions», deia Toquinho en una entrevista recent. I aquesta expressió de la vida, aquests somnis, són els que entonarà amb la seua calidesa i alegria de sempre ací, a Castelló, en un concert que, segur, serà inoblidable per a molts de nosaltres.