Versos d'amor... i desamor

D’on surt la inspiració per a crear una obra d’art, posem per cas un poema? I com evoluciona una peça literària, que primer semblava anar cap a un lloc, i de sobte canvia el seu propòsit, adquirint major profunditat?

Aquestes preguntes van trobar resposta, almenys pel que fa a un cas concret, en la xarrada que van protagonitzar recentment a la llibreria Argot de Castelló les poetes Rosa Lentini i Rosana Acquaroni al voltant del darrer libre d’aquesta última, 18 ciervas. La madrilenya no ho tenia gens fàcil per a estar a l’alçada del seu anterior treball, La casa grande (2018), que va obtindre un més que merescut ressó crític i de públic amb uns poemes que miraven cap a la seua infança i sobretot a la figura de sa mare.

Ara s’ha endinsat en la poesia amorosa, arran d’una nova relació de parella, tot i que no va ser aquest el primer objectiu de l’autora. La gènesi cal buscar-la en la visita, precisament amb la seua parella actual, a la cova prehistòrica de Covalanas (Cantabria), on hi ha pintades 18 cérvoles en roig, el 8 d’agost de l’any 2018.

Feminitat

Com va explicar Acquaroni a Argot, «quan vaig eixir de la cova el meu primer impuls va ser fer una reflexió sobre la feminitat. Em preguntava, per què sempre hem pensat que estes pintures les va fer un home, quan semblen respondre a una mirada de dona?»

Així va agafar la ploma, però com ella mateixa ens recorda «després la poesia et porta on vol, i eixa reflexió sobre la dona es va entrellaçar amb la voluntat de parlar sobre un nou amor».

18 ciervas continua així amb la motivació que va irrompre en l’obra de l’autora amb La casa grande. «Són dos llibres que trenquen amb la meua manera d’escriure, per primera vegada necessite parlar del que he viscut», confessa Acquaroni, que passa de la vida trencada de sa mare a reflexionar sobre els seus sentiments, amb el compromís de «dir sempre la veritat», com assenyala ella mateixa.

L'amor que es trenca

I en eixe camí, la poesia va obrir una nova senda per a ella. La madrilenya reconeix que «no visc de l’escriptura, així que escric i publique quan és el moment. I en aquest cas el llibre anava creixent al seu ritme fins que va sorgir la necessitat de parlar també del desamor, tornar la mirada enrere i reflexionar sobre una història d’amor que va durar 28 anys».

El llibre es divideix així en tres parts, que parlen del present, el passat i el futur, al voltant de la ruptura, de l’amor passat, i oferint un diàleg amb el nou amor.

Com diu una cita d’Angelina Gatell que obri el llibre, Amor y desamor como una misma y ardua asignatura nunca bien aprendida, per eixes dues sendes transita el llibre, parlant a més de la culpa, la dependència afectiva, si el perdó és possible... i, clar, també la celebració de l’amor per damunt de tot.

A més, hi ha una part transversal, les 18 cérvoles del títol, que vertebren el poemari amb la seua part més alegòrica, com un símbol de la delicadesa del principi de tot enamorament. 18 poemes que s’obrin amb passatges de la procedència més inesperada, una pàgina web de caça, Anatomía del primer disparo, que justament dona títol al poema que dona pas d’una part del llibre a una altra.

Un insult

I si La casa grande s’obria amb el vers Llevo alojada en el corazón / una bala de plata. / La misma que mi madre / no supo disparar, ara impacta quan diu Se encasquilla en los bordes de la palabra ‘puta’. Com bé va apuntar Rosa Lentini, «crec que és la primera vegada que en literatura una dona utilitza aquesta paraula com el que realment és, un insult». Una paraula que fereix, sobretot si l’escoltes en llavis de la teua parella, i que va espantar la mateixa Acquaroni. «No acostume a ser tan explícita i vaig dubtar a mantindre aquest vers que va eixir quasi sense corregir, però el reivindique perquè quan es trenca el respecte, es trenca tot».

Queden convidats a endinsar-se en el viatge que proposa Rosana Acquaroni pels camins de l’amor i el desamor. Però, com assenyala Manuel Rico, director de la col·lecció de l’editorial Bartleby en la qual s’inscriu 18 ciervas, l’autora es despulla i nosaltres amb ella, «aconseguint que el lector no isca indemne». Queden advertits.

Suscríbete para seguir leyendo