En la ment del psicòpata

Dir que la vila-realenca Anna Moner ha tornat a les llibreries seria del tot inexacte, perquè mai no s’ha absentat, si bé és cert que aquests dies la seua presència és especialment ressenyable perquè arriba amb novetat, La por de la bèstia, una història que naix del procés creatiu d’una dona que escriu com expressió artística, des de la necessitat d’aprofundir en els personatges i estimular els sentits del lector.

Han hagut de passar tres anys des de El retorn de l’hongarés per retrobar-se amb una obra inèdita de Moner, que incideix en el fet que és l’espera habitual, com bé saben els qui la segueixen des dels seus inicis, perquè el seu és un itinerari llarg que inclou el desenvolupament de la idea, la documentació i l’escriptura, «que he de comptabilitzar amb moltes altres coses, i per això he d’anar repartint el temps».

Pandèmia

L’origen d’aquesta inquietant història està al confinament de la pandèmia, però res té a veure amb ella. Inquietant, perquè Anna Moner ha donat forma al relat de la psicopatia criminal, però no qualsevol. «El meu psicòpata no està basat en el patró comú», està més bé inspirat en un personatge que, com l’autora explica, va ser considerat en un determinat moment com «el teòric del dret al crim». Poeta i assassí, Pierre François Lacenaire es podria descriure com un assassí il·lustrat. I eixa és la singular fascinació que, com reconeix l’autora, genera un criminal «que no té cap motivació per a ser-ho». Fascina i horroritza, i a partir d’eixa dicotomia ha donat forma al seu Minotaure.

Adjectius

Anna Moner, des d’un vessant cultural i professional és polifacètica, però per damunt de tot és artista i com a tal, l’essència i el sentit de la seua obra és la transmissió d’emocions. De la seua mà, el lector viurà amb La por de la bèstia una experiència sensitiva viatjant pel «tràveling narratiu» que confecciona. És així en aquesta novel·la com amb totes les anteriors, «per a mi són molt importants els adjectius, com les fames cromàtiques en la pintura». De fet, incideix que «escric com pinte», raó per la qual, a l’hora d’aprofundir en les misèries de l’assassí, ho fa des d’una perspectiva estètica. «No busque res gore, des del primer moment, el que m’atrau són les perversions refinades» i enfront de les perversions del psicòpata «no puc pensar en fer-ho més digerible, però sí que provaré fer-ho més estètic» perquè, com remarca en referència a Oscar Wilde, «l’art no ens pot ferir», com tampoc edulcorar la realitat.

Anna Moner afirma que aquest llibre «és una faula sobre les sensacions que provoca la por, però sobre el que em resulta més interessant: de què o de qui s’ha de tindre por».

Sense lliçons

No busca alliçonar ni justificar als seus personatges, no ho fa mai, «fique davant del lector un espill per mirar com són les persones, per veure que som capaços de fer coses terrorífiques, només hem d’observar el dia a dia, ara, en aquests moments». Afirma que «intente posar el focus sobre eixe tipus d’individus perquè de certa manera puga’m detectar-los i tinga’m ferramentes a l’hora d’entendre com funciona el cervell humà».

Anna Moner, una vegada més, ens farà estremir sense artificis, des de l’aparent naturalitat d’uns fets inextricables. 

Suscríbete para seguir leyendo