'Tan solo el fin del mundo': Consideracions sobre la família

Arran de la publicació i posterior lectura de La familia (Anagrama), de Sara Mesa, vaig reflexionar sobre el significat que li donem a les nostres famílies com a representacions arquetípiques i en com, a través d'obres com les de l'autora sevillana, arribem a dessacralitzar-les. I és que la família pot generar o ser, o arribar a ser, un espai ideal de confort, però, al mateix temps, i com si es tractés d'una moneda de doble cara, la família pot generar o ser, o arribar a ser, un petit gran infern per als seus membres.

Els silencis, les petites o grans mentides, aquestes penúries que calen profund i perforen la nostra psique, solen ser presents en moltes llars, igual que l'amor més pur i desinteressat, l'afecte i la tendresa que tot ho curen. D'aquí ve que la nostra personalitat es vegi marcada o estructurada, negativa o positivament, des de la infància. 

Sé ara, per l'actor i director teatral Israel Elejalde, de Jean-Luc Lagarce, autor d'un text trencador que va escriure a Berlín en 1990. La data és important (moltes ho són) perquè esdevé en un dels períodes de canvi més significatius de les últimes dècades, com va ser la caiguda del mur, la fi de l'anomenada Guerra Freda, però també el moment en el qual una malaltia aguaitava com mai abans a milions de persones: la sida.

Representació a Benicàssim

Com si d'un gerro d'aigua freda es tractés, poc temps abans d'escriure Lagarce Tan solo el fin del mundo que ara ens arriba al Teatre Municipal Francesc Tàrrega de Benicàssim —el 28 de gener, a les 19.00 hores— de la mà de la col·laboració entre el Teatro Español i Teatro Kamikaze, va rebre la notícia que havia contret el tan temut virus del VIH. «En aquells dies, aquest virus era no sols el causant d'una malaltia amb uns índexs de mortalitat molt elevats sinó també un estigma que et deixava marcat», recorda Elejalde, encarregat de portar a escena aquesta peça. «És impossible no relacionar aquest fet fatídic amb l'escriptura de la peça», incideix l'actor i director.

Certament, tal com reflexiona el propi Elejalde, un podria pensar que aquesta obra està impregnada per elements d'autoficció, és a dir, aquesta mescla d'autobiografia i ficció que plaga moltes de les obres literàries de l'últim segle. En part, seria veritat, si bé Lagarce va molt més allà. Louis, el seu protagonista, diu tenir la mateixa edat que Lagarce quan va escriure la peça, 34 anys, i reconeix tenir la mort a prop, en un any exactament. No obstant això, insisteix Elejalde «no és una obra d'autoficció». «Ni tan sols és una obra sobre la mort o, per descomptat, no sols sobre la mort», postil·la, i afegeix: «L'element central és la família. Aquest àmbit que ens vertebra per confirmació o per rebuig». 

L'obra protagonitzada per Eneko Sagardoy, Irene Arcos, Yune Nogueiras, Raúl Prieto, María Pujalte i Gilbert Jackson, presenta a l'espectador a aquest tal Louis, qui ha fugit de la seua família durant anys. «Els ha abandonat. Escapa d'allí per a construir una vida nova a esquena de la família en la qual va créixer», explica Israel Elejalde. No obstant això, quan rep la notícia de la seua imminent mort «decideix tornar com el fill pròdig per a, diu ell, comunicar la seua mort». Per què tornar? Quin és el motiu real? Anhela el perdó? Cerca la calor d'aquells als quals va renunciar però que li continuaran sent fidels en aquests últims passos de la seua vida? Serà que necessita retrobar-se amb aquest «paradís perdut» que és la infància? 

El públic serà testimoni del fracàs de Louis, perquè no aconseguirà comunicar la notícia. Malgrat això, sí que els donarà l'oportunitat a ells —la seua mare, els seus germans i la seua cunyada— «de mostrar-li el que ha significat la seua absència i el dolor que els ha provocat», conta Elejalde. En aquest sentit, i «lluny de ser un viatge de recolliment i afecte», la qual cosa en aparença contemplarà l'espectador és un veritable «exercici d'immolació. Com si lliurant-se a les incerteses i demandes de la seua família aconseguís poder anar més lliure cap a l'últim viatge. Un viatge despullat de responsabilitats». O potser, prossegueix el director d'aquesta adaptació, «tot això ja ha passat i sigui un viatge retrospectiu o només un producte de la imaginació o el desig de Louis, perquè aquesta és una altra de les característiques del text, la seua ambigüitat temporal i estilística».

Temps i llenguatge

En Tan solo el fin del mundo el públic és important perquè «els personatges parlen amb algú més que no està en l'escenari». De la mateixa manera, els temps present i passat a vegades es confonen, generant una certa confusió necessària per a abordar el vaivé emocional del protagonista.

A tot això, cal parlar del llenguatge que utilitza Lagarce. «La manera de parlar dels personatges és un tema en si mateix», incideix Elejalde, i continua: «Hi ha una reflexió sobre el llenguatge, sobre la incapacitat de poder aconseguir amb el llenguatge l'ànima humana. Sobre el seu fracàs com a acte de comunicació de la vida interior, però al mateix temps com la nostra única eina per a poder aconseguir-la conformant així una terrible paradoxa». Així, els personatges s'esforcen «per ser precisos, per utilitzar les paraules exactes, per parlar per a intentar fer callar el dolor de la incertesa i de la solitud». En això, diu Israel Elejalde, Lagarce és hereu d'una tradició «que ve des de Céline, passant per Koltés i seguit per Rambert o Pommerat». El llenguatge com a faedor de bellesa i divulgador de la derrota.

Suscríbete para seguir leyendo