Malas Tierras: «Ens interessa l'art que va més enllà de la narració»

—Una editorial amb nom cinematogràfic, però no un qualsevol. Per què Malas Tierras?

—Primer, perquè és una pel·lícula tremenda que ens ha servit per a construir un imaginari dels Estats Units, un lloc que tindrà importància en el nostre catàleg. Ens agradaria pensar en la nostra editorial com aquest territori —aquestes Badlands— en el qual determinats llibres tenen el seu espai, fora dels circuits d’edició habituals. Segon, perquè el cinema de Malick és el tipus d’art (ja sigui cinema o literatura) que ens interessa, el que va més enllà de la narració, el que és crític. Encara que aquesta crítica sigui formal i es limiti al seu mitjà. Ens interessen aquest tipus de llibres.

—Què us va impulsar a crear l’editorial, què us va moure a això? Perdoneu si sona excessiu però, no és una empresa kamikaze?

—Ens vam conèixer en la universitat, un dia que un va dir una cosa sobre Gordon Lish en classe i l’altre es va acostar en el descans. La primera setmana ja vam començar a parlar de l’editorial. D’aquesta primera conversa neix Malas Tierras. Entre això i Dog Soldiers han passat milions de feines en el món editorial, la majoria gratis o mal pagats; ens mereixíem aquest projecte.

—Molts asseguren que en l’especialització d’un catàleg està la salvació en els temps que corren. No obstant això, vosaltres no us voleu lligar a cap gènere en concret, no és així? Quina és la vostra «filosofia»?

—Opinem just el contrari. Hi ha moltes receptes per a editar, de la mateixa forma que hi ha moltes receptes per a escriure. Cada editorial fa la seua petita aportació a la història de la literatura, en donar a conèixer el seu cànon particular. La nostra voluntat com a editors és fer dialogar a les obres que ja estan en el cànon amb aquelles que aspiren a entrar en ell. Creiem que la diversitat d’un catàleg editorial obre les obres i enriqueix la seua lectura.

—Dieu que abans de ser editors heu estat i continuareu sent lectors. Què llegeixen Guillermo Pérez i Nicolás C. Dellamea?

—Nicolás: molta literatura nord-americana i sud-americana. M’interessen molt els catàlegs d’Underwood, Alpha Decay i La Navaja Suiza. Els autors llatinoamericans que ha publicat Periférica, com Yuri Herrera, Rita Indiana, Maximiliano Barrientos o Juán Cárdenas. La literatura arriscada dels escriptors que publica Pálido Fuego, com Vollmann, Foster Wallace o Tom McCarthy. Quant a l’assaig, sóc un lector assidu de l’editorial argentina Caja Negra. Els llibres que han publicat de Boris Groys, Éric Sadin o Fita Steyerl, entre altres, són estupends.

Guillermo: no hi ha un gènere en particular, encara que sóc sobretot un lector de narrativa. En l’últims temps he sentit un interès important pels catàlegs de Dirty Works o Sajalín, i també de Literatura Random House, que, malgrat pertànyer a un gran grup, crec que aposta per un tipus de literatura de gran qualitat.

—El vostre primer títol, el de presentació, és Dog Soldiers

—No és una decisió innocent que hàgim obert el nostre catàleg amb una obra que s’inclou dins del cànon de Harold Bloom. Volem partir del cànon tradicional per a després jugar a subvertir-lo amb les següents publicacions. Ja siguin recuperacions o apostes per autors menys coneguts, creiem que tots mereixen el mateix estatus. A més, a nivell personal aquesta era una de les novel·les que més ens obsessionava en la universitat, amb la visió crítica que planteja sobre la decadència d’aquesta contracultura que tant s’ha idealitzat en la literatura o el cinema. Com tot adolescent que llegeixi vam tenir la nostra fixació per la literatura beat, i ens va impactar l’On The Road que Robert Stone proposa, la qual cosa Vietnam i l’heroïna van fer als Estats Units.

—Amb què es trobarà el/s lector/s en els pròxims mesos? Podeu avançar-nos alguns títols i/o autors que publicareu?

—Publicarem un memoir, Mi padre, el pornógrafo, de Chris Offutt, que va ser triat llibre de l’any en diversos mitjans importants estatunidencs. És una impactant historia pare/fill, però també una lúcida reflexió entorn de la creació i els gèneres literaris. Després vindrà Enero, de Sara Gallardo. Va ser una autora fonamental en els seixanta i setanta, oblidada fins que Ricardo Piglia va recuperar la seua obra per a afegir-la a la seua Biblioteca Argentina editada per al diari Clarín. Nefer, la protagonista, queda embarassada després d’una violació en el camp, on treballa amb la seua família. Tota l’obra gira entorn de la impossibilitat de donar-li veu a la violència que s’exerceix sobre aquesta adolescent. En aquest sentit, la seua obra es relaciona directament amb la d’autores tan d’actualitat com Samanta Schweblin, Selva Almada o Ariana Harwicz.

—Quin és el vostre objectiu a l’hora d’editar aquestes obres? Què busqueu en el lector? I, d’altra banda, creieu que hi ha un lector ‘Malas Tierras’?

—Volem que el lector trobi un lloc al qual acudir amb la seguretat que no quedarà indiferent, que sàpiga que en Malas Tierras no publicarem res en el que no creguem al cent per cent. Donarem la mateixa importància a tots els nostres títols: per a nosaltres és molt important transmetre això, perquè com a lectors sempre hem agraït trobar-nos amb editorials que de debò treballen perquè el resultat final sigui el millor possible.

Respecte a si hi ha un lector Malas Tierras, la veritat és que hi ha molts: a priori es podria pensar que el lector de Robert Stone no és el mateix que el de Sara Gallardo; bé, el nostre treball també consisteix a fer que els uns i els altres convisquin en un mateix espai.

—Vau participar en l’última edició de l’ENDEI aquí a Castelló. En certa manera, va ser com la vostra presentació oficial cara al públic lector i mitjans de comunicació. Quina opinió us mereix aquest tipus de trobades?

—Ens semblen fonamentals per a establir una xarxa entre els diferents subjectes del món editorial espanyol. Vam conèixer projectes editorials molt interessants i a professionals del sector que amb els quals segur treballarem en un futur no gaire llunyà. Esperem repetir.