Quan vaig conèixer a Rafael Soler, el primer que em va impactar d’ell va ser la seua corpulència i aquesta cabellera nívia que el caracteritza. Aquesta aparença es complementava amb un somriure que semblava esculpit de forma permanent en un rostre els ulls del qual, em vaig dir, s’han delectat de valent. Crec que no m’equivocava. El món de Rafael Soler és vast, vastíssim, en coneixements i experiències. Trigues poc, molt poc, en sentir que el seu tracte jovial és la seua forma de ser, la seua marca, i aviat, molt aviat, caus en la seua xarxa. Diria que és molt difícil no voler formar part del seu cercle d’amistats, per més que, em temo, aquest cercle és molt selecte, gairebé exquisit diria jo, i no crec que tothom pugui accedir a aquest univers íntim de l’escriptor i el poeta, de la persona.

Ja que la nostàlgia ens envaeix per moments, confessaré també que, en la nostra primera trobada, durant un dinar formal encara que informal amb crítics literaris, estudiosos i literats, Rafael em va acollir en el seu si, em va protegir. Era la segona persona més jove en aquell àpat i vaig tenir la fortuna, crec jo, de seure al seu costat. Poc va trigar a parlar-me d’algunes de les seues peripècies i ràpidament em vaig adonar que tot ell era —i segueix sent— material d’una excel·lent novel·la. No compartiré aquí, perquè no sóc cap xarlatà, de què vam parlar ell i jo en aquest tiberi. Això queda entre nosaltres. Sí diré, però, que, d’una manera o altra, vam establir una mena de vincle que a dia d’avui segueix viu, molt viu. És més, crec de manera sincera que s’ha enfortit —ell sap a què em refereixo—.

COMPROMÍS LITERARI

Per a Rafael Soler, si alguna cosa és important en aquesta vida, és la lleialtat, entre moltes altres coses, i he de dir que al llarg de la seua trajectòria s’ha mantingut fidel al seu compromís amb la literatura, que ja va quedar patent amb aquestes obres que el van donar a conèixer i el van confirmar com una de les veus més potents de la narrativa i de la poesia espanyola de les últimes dècades del segle XX. Encara amb tot, va estar molts anys sumit en un silenci voluntari que fa tot just un mes va decidir trencar amb la publicació de la seua novel·la El último gin-tonic.

Que ningú es confongui pel títol d’aquesta novel·la que amaga més del que un creu. En tot just unes pàgines un ja entreveu la potència de la seua prosa i pren consciència que allò que té entre mans és literatura de la bona, una literatura que no necessita d’artifici algun, és a dir, que no busca la fórmula fàcil per atrapar el lector de cap manera. En aquesta història el que veritablement importa és el no dit, el que no s’explica. D’aquí la importància del llenguatge, que Rafael Soler sap modelar al seu gust.

En aquest relat familiar, que es va presentar en Argot no fa gaire amb la presència de l’editor de Contrabando, Manuel Turégano —per cert, quin encert publicar en aquest segell valencià que ha publicat obres tan extraordinàries com De este pan y de esta guerra de Jesús Zomeño—, cobra especial rellevància la figura del puzle o trencaclosques. A poc a poc es va desgranant la història del protagonista i els seus tres fills, en una escena que recorda a una estampa cèlebre de la religió cristiana —evito fer aquí qualsevol spoiler—, i en la qual se succeeixen, com diu el mateix Rafael, «els ritus de traïció, culpes i brindis de comiat a mossegades».

Per construir aquesta història, l’escriptor valencià se serveix de múltiples recursos que evidencien el seu afany per reinventar(se), la qual cosa és digne d’admirar, perquè sabem tots que és molt fàcil caure en l’aburgesament intel·lectual, literari. Per contra, Rafael Soler s’exigeix, es repta a si mateix, i aquest esforç ha donat de si una història que de forma sorprenent apallissa el lector i que enamora també per la poeticitat que traspua el text. En aquest sentit, no és intranscendent el fet que es consideri un poeta que escriu novel·la. Així és.

Elegant, original i molt potenta aquesta història que autors tan consagrats com José María Merino, per posar un simple exemple, han aplaudit. Quin retorn a la novel·la, Rafa!