La pandèmia de la covid-19 ha qüestionat d’arrel les tesis neoliberals que han sigut l’orientació ideològica de tots els governs els últims 40 anys. La idea d’austeritat econòmica, la demonització de l’endeutament públic, la superioritat de les aspiracions individuals sobre les col·lectives, la producció basada en la competitivitat internacional i, per això, l’anul·lació de les possibilitats de fer polítiques redistributives... Tot eixe mapa ideològic que Ronald Reagan i Margaret Thatcher van posar en funcionament en els anys 80. La crisi sanitària ha fet evident la importància d’un estat del benestar fort que ens protegisca de la pandèmia i ha qüestionat totes les retallades dels sistemes de salut pública provocats per la crisi 2008.
El futur polític i social està ple d’interrogants. Per ara sembla que hi ha certa unanimitat en la necessitat de promoure polítiques expansives per reactivar l’economia des de la despesa pública i en la importància de reforçar els serveis públics davant pròximes amenaces. Però el mercat té una enorme capacitat d’adaptabilitat i les freqüents crisi sempre han estat l’origen d’alternatives d’acumulació noves. Ningú pot cometre l’error de pensar que d’esta crisi eixirem amb un canvi de paradigma socioeconòmic.
Eixa alternativa s’ha de basar en la configuració d’un nou contracte social que done resposta a les necessitats del segle XXI, un nou acord bàsic que ens definisca societat i que es plasme en canvis legislatius a mig termini. L’ingrés mínim vital és un pas important en la configuració d’eixe nou contracte social. El reconeixement de nous drets laborals, de conciliació i de cures s’ha tornat central en esta pandèmia, i també crearia ocupació de qualitat en el sector de les cures, quan la màxima expressió del model de les cures com són les residències de persones grans s’ha vist absolutament inhumà.
Són propostes ambicioses, transformadores, però també que hui se’ns han mostrat com a imprescindibles. No atendre estes necessitats i convertir-les en drets serà un error. No avançar cap a la conquesta de més drets significarà necessàriament la pèrdua d’altres drets que ja semblaven irreversibles i l’avanç d’un model de funcionament social amb menys acords que igualen les nostres oportunitats i la consolidació d’una jungla social on sols alguns individus privilegiats se’n podran eixir pas.
*Portaveu de Podem EUPV a Castelló
