La primera impressió que es desprén dels resultats de diumenge passat és que tant el PP com el PSOE han encertat la seua política de promoció del bipartidisme. No ho tenien massa complicat, tampoc. Els afavoreix un sistema electoral que castiga els menuts i beneficia els grans i al qual, en aquesta edició electoral, s´ha sumat un estrany consens a tolerar que els grans partits monopolitzen l´atenció informativa, si cal organitzant debats que excloïen els altres. Tot plegat escassament democràtic, però en fi: ja sabem d´on venim i cap a on volen que anem. Perquè, de fet, ja fa temps que algunes veus reclamen un consens dels grans partits per reformar la llei electoral. En quin sentit? En favor seu, és clar. Que és com dir, en detriment dels partits minoritaris, nacionalistes o no. Particularment, què volen que els diga: si el Parlament és la representació de la societat, en puritat democràtica, hauria de ser tan fidel a la realitat com fóra possible. I la incapacitat dels polítics per a entendre´s i rubricar acords de govern estables i eficaços, quan no compten amb prou diputats propis per impulsar-los sols, no s´hauria de suplir amb una trampa legal que facilite majories absolutes que no es corresponen amb la diversitat social.
Però l´acord en grans temes d´Estat entre PP i PSOE --inclosa la llei electoral-- pressuposa un canvi d´estratègia dels conservadors que, de moment, no hi ha indicis ferms per aventurar. Diuen que la defenestració del tàndem Zaplana--Acebes (encara amb un 50% per confirmar) és un signe evident que el temps de la crispació s´ha acabat. Que el PP deixarà de ser falangista i començarà a comportar-se com una dreta europea democràtica. Que l´oposició incendiària, per tant, donarà pas a una política amb major sentit d´Estat. Tant de bo. Però aquesta hipòtesi oblida alguns aspectes importants. Els qui postulen el gir afirmen que, si bé la política d´enfrontament constant amb el govern ha suposat un augment notable de vots per al PP, també ha marcat un sostre sense superar el qual no serà possible governar. Obrir el puny, doncs, i estendre la mà al govern, si més no en alguns temes, invalidaria un dels arguments fonamentals del PSOE: la por al PP ("Si tu no hi vas, ells hi tornen"). I li permetria guanyar sufragis entre capes de votants centristes i en zones com Catalunya i Euskadi, les dues dianes preferides del discurs ultraespanyolista del PP. Però també córrer el risc de perdre´n entre votants d´ultradreta, espanyolistes recalcitrants i àmbits com el País Valencià o com Castella, on el discurs anticatalanista ha estat sempre el pal de paller de la política popular. Si ho intenten, no serà fàcil que puguen quadrar el cercle.
Aquells que atribueixen la responsabilitat exclusiva de la crispació a Zaplana i Acebes obliden, però, un detall: que el cap del PP durant aquest temps ha sigut Mariano Rajoy. Els qui ara postul.len un Rajoy lliure de lligams, més tolerant i dialogant, més disposat a pactar amb el govern en temes com el terrorisme, la renovació de les altes instàncies judicials o el que siga, potser volen dir que el Rajoy de la passada legislatura no era sinó una titella sense voluntat en mans d´un tàndem de ventrílocs? Si així fóra, com és possible que una derrota electoral l´haja convertit en una sola nit en un líder sòlid, capaç d´imposar el seu criteri al mateix partit al qual no hauria pogut controlar durant els quatre anys previs? Realment, resulta difícil de creure que Rajoy no tinguera, com a mínim, la mateixa responsabilitat que Zaplana i Acebes en el disseny de l´estratègia popular. El canvi tàctic, doncs, hauria estat més creïble si l´adéu que Rajoy va pronunciar la nit de les eleccions s´haguera concretat l´endemà.
És possible, amb tot, que l´anàlisi de les passades eleccions duga Rajoy a proposar un canvi de rumb estratègic. Si ho fa, no pensen que la major oposició la trobarà a dins de casa. Ben al contrari, qualsevol viratge centrista toparà de front amb els interessos dels mitjans de comunicació afins al PP, uns mitjans, ja ho saben vostés, que viuen de provocar incendis. I que difícilment consentiran que Rajoy apague les fogueres que els alimenten.
Escriptor
