No se si et passa, però cada cop que “viatge” on siga, un poble, una ciutat, un paratge, un recorregut en cotxe per punts dispersos, siga quin siga el resultat, encara que el viatge haja estat accidentat o amb males experiències en algun lloc, quan torne cap a casa ho faig a un estrany sentiment de poder tornar algun dia, perquè d’alguna manera, eixe lloc ja forma d’alguna manera part de mi, i es crea com un vincle rar, una necessitat de tornar per vore el que m’ha quedat pendent, per no cometre l’error d’anar a tal o qual lloc, per rememorar un bon moment, com si es creara un compromís personal encara que sé que a molts d’eixos llocs, és molt difícil i improbable que torne mai, i si torne, ni el lloc ni jo serem els mateixos, i serà com un viatge nou.
I eixe viatjar és quasi una necessitat d’expiació temporal; i no calen grans desplaçament. I com dic, són tot impressions personals que no se fins quin punt són compartides per algú. Per això, gaudisc de la singularitat de cada lloc, d’allò que ho fa ser el que és, i no entenc els intents d’homogeneïtzar i fer més anodina l’oferta turística. Durant anys hem tingut un model que pretenia repetir esquemes dels anys 60, urbanitzar amb els mateix model descontrolat fins el darrer pam de litoral, planejar el creixement urbà fent el mateix tipus d’urbanitzacions i perdre la singularitat. Què et deixes i vols rememorar en eixos llocs? Potser és que no ho entenc. H
*Portaveu d’Iniciativa a les comarques de Castelló
