Mary Shelley a la seua gran obra li va ficar per títol Frankestein o el modern Prometeu. I no era per a menys, ja que Prometeu és el meu tità favorit perquè va agafar el foc que cremava a l’Olimp i el va baixar a la Terra perquè el gaudirem els humans. Així va arribar la llum enmig de la nit, la calor a les llars, vam poder forjar metalls i vam poder cuinar, entre d’altres coses que abans del foc no podíem fer. Cal dir que Zeus es va toflar sobre manera i li va ficar un càstig a Prometeu d’aquells que fan història, però eixe no és el tema. De la mateixa manera que quan Prometeu ens va portar el foc, i per tant l’energia, va començar la civilització.
Mary Shelley feia un diàleg sobre la vida, la mort i la possibilitat de reviure a persones amb el seu Frankestein, comparant-lo al que va fer Prometeu amb Zeus. I com tot bon llibre --alguns el consideren el primer de ciència-ficció--, el doctor per realitzar el seu experiment necessitava molta energia.
I d’açò hem parlat ací diverses vegades: La nostra civilització, el nostre dia a dia, les relacions econòmiques i socials, empresarials, d’oci, familiars i absolutament tot ho fem amb l’energia. Com hem dit abans, utilitzem l’energia per cuinar, però també per conservar aliments, per rentar la roba, per bombar aigua fins al nostre pis i per escalfar-la per a la dutxa… Gastem energia quan ens movem en rodalia (si és que es mou), en cotxe o viatgem en avió. La utilitza la furgoneta que reparteix, l’ordinador de l’oficina, l’atomitzadora de la fàbrica, la caixa del supermercat i l’equip de música de la discoteca. Ostres! Sense energia no tindríem Instagram!
Sabem que sense energia no funcionem i, justament ara, tenim una crisi energètica. Primer que res han de saber que ni guerra a Ucraïna, ni la covid, ni el sursum corda... La crisi energètica ve perquè ens hem polit els combustibles fòssils a una velocitat de vertigen. No és que demà s’acaben, però com ha dit l’OPEP no hi ha per continuar produint i creixent com si els recursos no s’anaren a acabar perquè ja no trauen més. En poques paraules: estem gastant i creixent com si el Planeta fora infinit i no ho és. El que a casa s’ha dit tota la vida estirar més el braç que la màniga.
Davant d’aquest panorama tenim dues opcions: la primera és seguir amb el business as usual i qui tinga pasta que s’ho pague. Però, clar, la gravetat del que ve pot arribar a ser tan bèstia que això significaria començar a comprar números per acabar com Maria Antonieta. De fet, no és casualitat que d’un temps a esta part proliferen notícies globus sonda proposant que torne la mili com si el bel·licisme i la guerra pels recursos fora la millor opció. Spoiler: no ho serà.
I quina és l’altra opció? Davant la crisi que li arriba a la nostra civilització, doncs, el que les i els rojos, ecologistes, hippies i altra gent de mal viure anomenem transició justa. Però d’això, de com afrontar la crisi energètica, parlarem la setmana que ve.
*Portaveu de Compromís a l’Ajuntament de Castelló i a la Diputació de Castelló
