Hi ha molts aspectes que canviar en les maneres de pensar i d’actuar ben entrats en el segle XXI, moltes barreres i prejudicis que superar encara. No és fàcil repensar la història, i repensar-nos en aquesta història que gairebé sempre hem concebut com a única i veritable, per a intentar evolucionar, alliberant-nos així de les pesades lloses que comporten cert tipus de convencionalismes i tabús.
No tot és blanc o negre, per més que ens hagin fet creure amb fermesa en aquesta eterna dualitat. El món és molt més complex, molt més ric, gràcies a les múltiples perspectives i veus que poblen en ell. Per aquesta raó, els discursos hegemònics manquen de sentit, igual que els cànons. No hi ha lloc, ja no, per a la categorització —que és, en realitat, una clara demostració de discriminació—, l’objectivització i l’universpectivisme, perquè tot això comporta lamentablement la subjugació i el control, eines de les quals s’ha servit durant potser massa temps un sistema organitzatiu, social i polític, marcadament patriarcal, eurocèntric o occidentalitzat, blanc i, per descomptat, heterosexual.
Malgrat els esforços d’alguns pensadors postmodernistes, els qui van assenyalar que la vida, i per tant l’ésser humà, és contradictòria i paradoxal, dona la sensació que no hem après la lliçó encara i seguim ancorats en una espècie de totalitarisme que genera una major distància i incomprensió entre els individus i societats, entre les cultures. Hi ha qui diria que vivim encotillats, lligats a una sèrie de preceptes arcaics, i tindria raó les més de les vegades si observem detingudament quant esdevé al nostre voltant: persones imposant criteris en lloc d’avaluar-los i intentar comprendre’ls, governs denigrant el que consideren diferent en comptes d’escoltar-ho i atendre-ho, societats senceres ensordides i encegades pel dogmatisme ranci...
Ara (i sempre, en realitat) un ha de posicionar-se, ha d’actuar i ser conseqüent, sent conscient que no existeix un pensament únic, una història que sigui lineal i cent per cent legítima. Hi ha moltes històries, molts pensaments, tants com éssers humans habiten la terra.
L’Àfrica de Gloria Oyarzabal
Gloria Oyarzabal es va posicionar en un lloc concret, va decidir actuar davant algunes de les injustícies que han assolat al continent africà des que «l’home blanc» decidís repartir-se aquest pastís valent-se d’una simple esquadra i un cartabó. A través del seu treball fotogràfic, i de les seues experiències vivint a Mali o Nigèria, l’artista visual va voler aprofundir en l’imaginari africà que s’ha construït des d’Occident, així com en el concepte de dona en el continent.
Per a això, en cadascun dels seus projectes ha anat combinant un profús treball de recerca i documentació, servint-se d’imatges d’arxiu amb altres de creació pròpia. Tal és el seu compromís que també ha revisat els processos de colonització, descolonització i neocolonització, com en el seu fotollibre Picnos Tshombé, en el qual centra la seua mirada en Moisé Tshombé, qui fos líder secessionista de Katanga acusat del cruel assassinat de Patrice Lumumba. La fotògrafa també mostra el posicionament de la dona africana avui a través de la seua pròpia experiència en diversos entorns: tant la seua vida quotidiana com esdeveniments puntuals com concerts, festes populars, rituals d’endevinació Ifá, cerimònies, discoteques, com demostra en Woman Go No’Gree, treball que li va valer el premi al millor fotollibre en Paris Photo en 2020.
De tot això va parlar dimarts passat en el Museu de Belles Arts de Castelló dins del cicle Intercanvis. Club de Cultura. La pròxima convidada serà la poeta i editora Elena Medel, el 26 d’abril.
