Marta Sanz: «No s’aprén res del sofriment, i menys si és per amor»

Des del seu debut literari fa quasi trenta anys, Marta Sanz (Madrid, 1967) ha sigut una de les grans renovadores de la novel·la negra a Espanya. Guanyadora de diversos premis, aquest dissabte 25 de febrer va recollir el Castelló Negre 2023 a la seua trajectòria.

-Què suposa rebre el premi Castelló Negre a tota una carrera? 

-Castelló va ser la primera platja que vaig xafar. Ací vivien les meues cosines Silvia i María del Mar, i el meu cosí Javier. Tinc una foto en blanc i negre: jo no devia tindre més de deu mesos i la meua família em rodejava per a donar-me el pual, la pala, el gorret. Em vaig menjar tota la sorra i em vaig posar mala. Després el temps va passar vertiginosament i em vaig retrobar amb la ciutat en un Castelló Negre gràcies a Pedro Tejada. Pel premi estic molt agraïda: és la constatació de que hi ha altres persones a l’altre costat de les teues paraules. Són companyia. La certesa de que una no està sola.

-Com recorda els seus inicis literaris i ‘El frío’, llibre amb el que es va donar a conéixer en 1995?

-Amb alegria. Van ser uns temps meravellosos, lúdics i inesperats. Jo era alumna a l’Escuela de Letras de Madrid i estava escribint un treball de fi de curs que es va acabar convertint en la meua primera novel·la gràcies a l’editor Constantino Bertolo. Jo escrivia per a curar-me un desamor, per a perpetrar una venjança i allò va acabar convertint-se en una altra cosa: un texte que, de manera molt precoç, alertava de que no aprenem res del sofriment i molt menys si eixe sofriment naix de l’amor.

Cada emoció, pregunta o història ha de buscar el seu propi llenguatge. Això m’ha portat a transitar per diversos gèneres

-Què suposava escriure novel·la negra en aquella època?

-Bé, aleshores les meues novel·les eren negres perque expresaven negres sentiments. Quasi els únics que podien experimentar-se en una realitat tan negra, desigual, violenta. Però no eren novel·les negres canòniques: no hi havia cadàvers, ni detectius, ni investigació. Hi havia denuncia i poesia.

-Quina ha sigut l’evolució de la novel·la negra espanyola?

-Les veus i els punts de vista s’han multiplicat donant lloc a estils molt diversos que il·luminen realitats canviants. La novel·la, en general, i la negra, en particular, està vinculada radicalment amb la seua contemporaneitat i muta en les seues maneres de dir perquè els problemes de la societat van canviant. Això es reflecteix en les noves tendències. El que no seria tan desitjable és advocar per una novel·la negra momificada, que en la seua repetició d’un estil donara una visió falsa de la realitat enformant-la al motle d’un ideal retòric comercial, fals i previsible. La literatura part de la realitat, però també construeix realitat. No ho oblidem.

-Què ha suposat la proliferació de festivals dedicats al gènere?

-Una via meravellosa per a donar a conéixer eixes veus plurals i per a poder generar converses, plantejar debats sobre un gènere amb tradició i molt viu. Reflexionar sobre les maneres de contar la vida des d’un punt de vista ètic i estètic. Els festivals literaris són un punt de trobada imprescindible i un lloc per a establir xarxes, vincles, aprendre d’altres persones dedicades a l’ofici d’escriure.

-Com veu el moment actual de la novel·la negra i cap on pot anar?

-Espere que no es quede ancorada en eixe lloc, confortable i gentrificat, en que totes les novel·les negres es pareixen i només busquen colps d’efecte espectaculars per a deixar amb la boca oberta a un espai de recepció clientelitzat que redueix la cultura a l’oci deslligant-la de la possibilitat del coneixement i la denúncia. M’interessa la novel·la negra que no renuncia a la intrepidesa de l’estil, que es preocupa per com es diuen les coses, per l’escriptura, perquè és conscient de que en els textes artístics el com és el què, i el fons i la forma no es poden separar. En els nostres temps lliscants, apostar per una enunciació poètica és una manera d’aproximar-se políticament a la literatura i a la realitat.

-Quina creu que ha sigut la seua aportació a aquest gènere?

-Barrejar lo paleto y lo pedante. La vivificació d’un gènere des d’una crítica feta amb sentit de l’humor. La idea de que la violència forma part de la realitat i també dels discursos amb els que la reflectim, la interpretem i la construim. Una mirada diferent sobre el cos violentat de les dones en aquest tipus d’històries. La denuncia de caure en el corró del mercat on la democràcia cultural es confon amb la demagogia. Estime aquest gènere i he pensat molt sobre ell.

-Quin dels seus llibres prefereix?

-Dels estrictament negres, em sent molt orgullosa d’haver escrit Pequeñas mujeres rojas.

-Quin dels seus guardons recorda d’una manera especial?

-L’Herralde de novel·la per Farándula. Em va convertir en una escriptora, per fi, visible després de 15 anys previs de poca visiblitat. Eixa nova posició em va fer molt feliç, però també em va fer mal: ser el focus d’atenció suposa molts riscos per a la integritat física i moral de les persones. I això que jo ja era una dona adulta amb una llarga trajectòria a les meues esquenes. Però no he format crosta i reivindique la pell fina en els temps de les dentellades viscerals.

-Ensenya a la Escuela de Escritores de Madrid, què aconselleria a qui comença en novel·la negra?

-Llegir i veure cinema. Estar atenta a les coses que passen al carrer. No conformar-se.

Els festivals literaris són un punt de trobada imprescindible i un lloc per a establir xarxes, vincles

-Quins autors l’han influit més?

-Hammett, Highsmith, Gadda i Vázquez Montalbán, que va ser també un poeta excel·lent.

-A quins cal seguir ara?

-A Carlos Zanón, Claudia Piñeiro, Lorenzo Silva, Benjamín Black, Mirko Lauer, Esther García Llovet, Kiko Amat. A escriptores latinoamericanes contemporànies que escriuen en negre sense la consciència d’estar fent-ho: eixe seria el cas de la mexicana Laura Baeza. I quasi no es pot ser més negra que Fernanda Melchor. Les seues representacions de la violència són formidables. Recomanaria a moltes i molts més als qui demane perdó per deixar-me els seus noms en la punta de la llengua.

-Ha escrit poesia i assaig, què li aporten?

-Cada emoció, pregunta o història ha de buscar el seu propi llenguatge. Això m’ha portat a transitar per diversos gèneres: hi ha idees que només es poden plantejar en un assaig, misteris que només es poden intuir en un poema, històries que només es poden contar en una novel·la... I després estan les hibridacions i destruccions genèriques que parlen d’una incomoditat, una disconformitat radical, respecte als cànons establerts.

-En quins projectes treballa en aquests moments?

-Acabe d’escriure una novel·la titulada Persianas metálicas bajan de golpe. Parle de màquines i d’amor. De com ens vigilen les aspiradores amb les quals netejem la casa. Del papanatisme tecnològic. Jo crec que és una novel·la neorromàntica que treballa des del desacat al deu de l’algoritme i la necessitat de retrobar-nos amb el tacte més que amb allò tàctil. Amor, mort, somnis, encantaments i revolucions. Es desenvolupa en un altre món que es pareix sospitosament al món en el qual vivim.

-Tornarem a veure a Arturo Zarco en acció? Què la va portar a crear aquest personatge?

-No. Zarco no tornarà. I Luz s’ha quedat muda. Vaig imaginar a Arturo Zarco pel meu amor al gènere negre i la meua repelència simultània al gènere negre en veure en el que s’estava transformant. 

Suscríbete para seguir leyendo