Dalí em va dir un dia, mentre esmorzàvem en la seua finca de Cadaqués, que havia de viatjar a Nova York, que d’allí tornaria amb tot el que necessitaria per a seguir amb la meua vida. En aquell moment, una mica incrèdul per les seues paraules, li vaig dir: «Mai m’he fiat massa del surrealisme». Sense esperar-ho, Dalí va alçar la seua veu, donant-se per al·ludit amb aires d’ofès i em va dir: «Jo no sóc surrealista, sóc superrealista». Com era d’esperar, vaig seguir sense entendre gran cosa, però vaig deixar que seguís amb la seua coneguda incontinència verbal.
«Nova York és superrealista. Allí tot és possible. Allí succeeix qualsevol cosa. I això és el més realista que existeix. Jo, Salvador Dalí, he viatjat moltes vegades a aquesta ciutat. El que la gent no sap, és que la majoria d’aquestes vegades ho vaig fer amb un nom fals i deixant sense pentinar el meu bigoti. Jo, Salvador Dalí, he caminat per aquests carrers satisfets de llum, d’imatges intermitents, de cossos humans que mai descansen, que es disfressen sense importar que faci sol i plogui. I jo, el més superrealista dels superrealistes, vaig voler convertir aquesta ciutat en la meua gran obra. El que la gent ignora és que ho vaig aconseguir».
El te que tenia damunt de la taula encara estava cremant i no podia dissimular el meu silenci, ni la meua cara d’horror i entusiasme al mateix temps. Dalí mirava al seu voltant esperant algun tipus de reacció per part meua, fonamentalment de tipus verbal. Primer vaig empassar saliva per a humitejar la meua gola. Vaig pensar: «Jo no sóc superrealista, no entenc res del superrealisme. En canvi, Dalí m’està dient que viatge a Nova York». Per fi vaig escoltar la meua veu: «D’acord, viatjaré a Nova York».
«No!», es va afanyar a contestar. «No és suficient que viatges a Nova York. Jo, Salvador Dalí he creat allí la meua gran obra. Això és el que has d’anar a veure. Jo, Salvador Dalí, he reunit allí pantalons curts i dessuadores amb caputxa; edificis sense finestres i estàtues nues; llum a la nit i algunes ombres de color porpra. Jo, Salvador Dalí, mai he volgut semblar-me a Caravaggio. Aquesta mosca no em deixa en pau. Jo, Salvador Dalí…». Va deixar de parlar, o almenys jo vaig deixar de sentir-lo, però no em vaig atrevir a interrompre la seua mirada. Vaig ser allí assegut durant una estona, intentant comprendre a què es referia.
El meu te ja estava fred. Però vaig viatjar a Nova York.
