Poc o molt poc es pot afegir a la trajectòria d’un dels grans artistes valencians de l’últim mig segle, com és Miquel Navarro. De fet, pocs o molt pocs poden presumir que el Museu Guggenheim de Nova York li dediqués una exposició. Va ser en 1980.
El Premi Nacional d’Arts Plàstiques en 1986, entre molts altres reconeixements, van confirmar a l’artista com un dels màxims exponents de l’art contemporani espanyol, i continua sent-ho avui dia, als seus 74 anys.
Com un dels destacats representants del que es coneix com a «Nova Escultura Espanyola», en 1974 va idear el que vindria a definir gran part del seu univers creatiu, de la seua obra. Ens referim a la seua primera «Ciudad», un conjunt d’elements modulars, repetitius i de formes geomètriques, agrupats en composicions que simulen l’entramat urbà i generen paisatges que es distribueixen espacialment a manera d’instal·lació escultòrica. Com diem, aquestes «ciutats» van ser una constant en anys posteriors i es basen en el predomini de la percepció complexa de l’espai, enfront de l’observació de les peces aïllades, alguna cosa que sempre ha preocupat el de Mislata.
RELACIÓ AMB CASTELLÓ
Després van venir els seus cèlebres tòtems, escultures colossals com la Minerva paranoica que en 1989 es va exhibir en el Palacio de Cristal de Madrid i que finalment s’instal·laria a Castelló, en la plaça Tetuan, al costat de l’edifici de Correus inaugurat l’any 1932, obra dels arquitectes Demetrio Ribes Marco i Joaquín Dicenta Vilaplana, i un de les grans icones del modernisme valencià i el neomudèjar. Així, Miquel Navarro porta present a Castelló des de fa ja tres dècades, al mateix temps que Castelló està present en l’imaginari de l’artista.
Aquesta relació es va estrènyer encara més al cap de deu anys, en 1999, amb la instal·lació d’una altra obra escultòrica de gran envergadura just enfront de l’edifici de l’Espai d’Art Contemporani (EACC). Ens referim a Saltamontes libando. A ella hem de sumar-li participacions en exposicions com a Ceràmica Artísta Actual, en el Museu de la Ciutat Casa de Polo de Vila-real, en 1999; o en 25 anys d’Art i la Constitució, de 2004, en el Museu de Belles Arts.
Ara, 15 anys més tard, la sala San Miguel de la Fundació Caixa Castelló li dedica una gran exposició que en paraules d’Alfredo Llopico, gestor d’aquesta, és «probablement el millor projecte que he desenvolupat mai a la sala». Així, sota el títol de Terra plana, el 29 de novembre s’inaugurarà aquesta mostra dividida en diversos apartats, comissariada per Esther Pascual, i en la qual podem fer un recorregut per l’obra d’un artista ja universal.
TERRA PLANA
«En un cosmos propi, replet d’imaginació i ensomnis, les idees, les obsessions i potser també les paranoies, concebudes en el seu entorn familiar, resulten peces clau. Així mateix, són fonamentals les vivències infantils, i l’empremta que aquestes van deixar en l’artista. Tant que les aplicaria en els objectes del seu art des dels seus inicis fins als nostres dies», escriu Esther Pascual, al mateix temps que reconeix que el que Miquel Navarro fa, «encara avui és, precisament, jugar. S’endevina en les seues instal·lacions urbanes, amb les quals juga alhora que les crea, i les destrueix, les desmunta, imaginant que en els entramats urbans que ell ha creat existeixen habitants que generen històries, de la mateixa manera que els nens amb els mecanos desmuntables juguen, projectant primer i executant després les seues pròpies il·lusions».
En l’obra de l’artista valencià conflueixen tres elements fonamentals: el món industrial, el patrimoni arquitectònic tradicional i la naturalesa. Aquests tres punts són també els vertebradors de la mostra ideada per Pascual en la qual el visitant podrà trobar-se, d’una banda, «amb aquest món mecànic, els dibuixos i pintures de trens i locomotores, o fotografies que versen sobre el plom», i per una altra, «aquest altre cosmos urbanístic, de la mà de les ciutats». Així mateix, existeixen obres que incideixen en «l’univers natural, mitjançant dos clars grups, que són el cos humà i —plana o no— la terra».
Escultura, fotografia, pintura. Terra, ciutat, cos. Aquesta mostra recorre les claus principals del repertori de Miquel Navarro com mai abans. Fins el mes vinent de gener de 2020 podrem submergir-nos en l’imaginari personal de l’artista, una oportunitat qui sap si única i que mereix la pena viure en primera persona.
