Va ser en el primer dels concerts de tardor del SONS Castelló d’aquest 2017, el que va protagonitzar la increïble Laetitia Sadier, quan em va semblar escoltar que l’actuació de Thor Harris podria ser un esdeveniment únic. Per què? Es preguntaran molts de vostès. Pel que sembla, el projecte personal d’aquest percussionista polifacètic podria definir-se com una experimentació constant, ja que des de 2015 en cadascuna de les seues gires «arrossega» col·laboradors/amics d’actuació en actuació, és a dir, que del primer a l’últim concert pot estar sobre el escenari acompanyat d’un o potser vint músics explorant i augmentant el vocabulari conceptual del minimalisme nord-americà.
Com era d’esperar, en escoltar que Harris compta amb un elenc rotatiu de músics, la meua curiositat va anar en augment. Com pot un músic convèncer altres d’unir-se a la seua gira així com així? Diria que en la seua personalitat està la clau, ja que difícilment el bo de Thor Harris pot passar desapercebut.
En primer lloc, i per a aquells que no coneguin qui és aquest home de cabells llargs i barbut, dir que Harris és un artesà dels instruments musicals, una mena de luthier místic, a més d’un políglota estilístic. A què ens referim amb això de políglota estilístic? Doncs que té una capacitat innata per abordar diferents gèneres de forma natural, tan natural que sorprèn i emociona. No és fàcil definir a quin estil pertany aquest texà, la música del qual sempre es troba en expansió, les composicions del qual són un flux constant d’inquietuds, abordant múltiples tonalitats sonores.
Des d’una atmosfera acústica, a una base d’instrumentació electrònica, passant per un folk psicodèlic, Harris recorda (a mi em recorda) a aquests músics avantguardistes de la zona d’Escandinàvia, compositors minimalistes que aprofundeixen en l’harmonia d’un món que està format per presències i absències. Escoltar les seues peces pot sumir-te en un estat meditatiu, com si es tractés d’un mantra originat a través de marimbes, xilòfons, vibràfons, sintetitzadors analògics, violins, violes, contrabaixos, clarinets i oboès, o per altres instruments més exòtics com el duduk.
ESDEVENIMENT ÚNIC
La conjunció de tots i cada un d’aquests instruments de què Harris és un expert (ho ha demostrat amb escreix al llarg de la seua carrera), provoca una tonalitat única de la qual és difícil desentendre’s. És per això que assistir a un directe d’aquest singular músic i compositor ha de ser una d’aquelles experiències que no s’obliden fàcilment. Si a tot això li afegim la seua proximitat, aquest caràcter extravertit i amigable, el seu poder de convocatòria i el seu art a l’hora d’improvisar sobre la marxa una gira, no cal dir que el SONS Castelló ha aconseguit tancar el cicle de tardor d’aquest 2017 de la millor manera possible.
Molts diuen que el seu optimisme utòpic personifiquen el seu art, un art en el qual és imprescindible, per no dir vital, la participació de veïns i amics en el seu procés, fent ús d’allò i d’aquells que estigui/estiguin present/s en tot moment per fer música, per oferir un espectacle que sempre serà únic, ja que cada vegada és diferent. Cadascuna de les seues actuacions és una aventura en si mateixa, va in crescendo, i pot ser que a Castelló visquem un esdeveniment amb majúscules.
Thor Harris és, sens dubte, un dels noms més interessants de l’escena musical de les últimes dues dècades als Estats Units i podríem atrevir-nos a dir que a la resta del món. Carismàtic, enèrgic, místic, l’11 de desembre hi ha que anar al Teatre del Raval.
