Un viatge al Nepal (VII)

Eixim prompte de Gora Sehp. Alguns encara pugen al Kala Patthar, pic de 5.545 m. Els altres ens n’anem amb les dos companyes que necessiten assistència mèdica. Comencem la baixada, acompanyats per guies. Pel camí parem en un hospital d’emergència per a tractar a una de les companyes amb un principi d’edema pulmonar.

Arribant al final del viatge muntanyenc i punt de partida, podem veure el súmmum del turisme acomodatiu, un portejador, porta a l’esquena una persona en una cadira asseguda. Finalment arribem a Lukla, anem directament a l’aeròdrom, facturem les bosses i ens quedem les motxilles. El cap dels guies s’encarrega de treure les targetes d’embarcament, i ens diu que un de nosaltres ha de quedar-se en terra i ja tornarà. El motiu: en l’avioneta sols pot anar un determinat nombre de gent i com que s’afegit un piloto en pràctiques, un de nosaltres no pot pujar. Tirem les sorts i a mi, que mai m’ha tocat res, ara sí, em toca la palla curta. Els companys, van a l’avioneta que està en l’aparcament carregada amb les bosses. Em quedo tot sol. Penso, no passa res: amb el meu anglès primari i els signes manuals habituals, sobreviuré.

Dos soldats amb fusell

Al cap d’una estona ve el cap dels xerpes amb una targeta d’embarcament, me la dona i em diu que vaja baix al control. Allí, dos soldats amb fusell penjat al muscle, escorcollen la meva motxilla i em demanen la targeta, l’obrin i resulta estar en blanc, no hi havia res, ni el meu nom, no puc embarcar. Puge a la sala d’espera, li ensenye la targeta al cap de xerpes, la mira i se’n torna a anar, em porta un altra targeta i em diu que pose el meu nom. Baixe, els mateixos soldats, comença aparèixer el dia de la marmota. Escorcollen la motxilla, els done la targeta, me miren, suposo que pensen que soc un torracollons, replego la motxilla. Puge, el guia se’n torna a anar, em dona una altra targeta d’embarcament amb el meu nom i lletres en Nepalí, baixo, altra volta els soldats, escorcollen la motxilla i entrego la targeta d’embarcament. Per la cara dels soldats, penso que no saben què fer si afusellar-me, o morir de riure. Torno a pujar, el xerpa no apareix, me sento en un banquet a veure passar la gent i la vida: ho tinc assumit allí em quedo.

Però, en una porteta al fons de la sala, veig al cap del xerpes que em fa senyals d’anar allí, passe pel mig de les màquines de facturació i controls d’equipatges. Arribo a la porta sense que ningú m’ature, i per una escaleta exterior arribe a l’aparcament d’avionetes. Per la porta de darrere d’una d’elles, els meus companys em fan senyals d’anar corrent, vaig, pujo a l’avioneta i em gito a terra. Així isc de Lukla, de paquet damunt les borses d’equipatge i sense targeta d’embarcament.

La comercialització turística de l’Everest, siga la cara nord o la cara sud, és una realitat mediambiental dolorosa, però l’economia mana, i aquesta és vital per al Nepal i la gent del camí.

Suscríbete para seguir leyendo