Aturar-se en pregària

En el seu missatge per a la Quaresma de 2024, el Papa Francesc fa aquesta afirmació ben suggerent: «És temps d’actuar, i per Quaresma actuar és també aturar-se. Aturar-se en pregària, per acollir la Paraula de Déu, i aturar-se com el samarità, davant el germà ferit. Cal desaccelerar i aturar-se. La dimensió contemplativa de la vida, que la Quaresma ens farà redescobrir, mobilitzarà noves energies».

Certament, anem massa accelerats, sense respir. Aturem-nos en pregària. Aturem-nos però no pas allunyant-nos dels fets de la nostra vida quotidiana, volent oblidar-nos de tot. Si la nostra pregària és pregària cristiana aleshores experimentarem que la pregària «no pot fugir de la història ni dissociar-se de la vida» (Catecisme de l’Església Catòlica, núm. 2727).

Si la pregària depengués d’una determinada psicologia personal, o d’una educació molt elevada, o d’un estat de vida particular, seria un privilegi només propi de persones cultes, de pensadors o poetes inspirats, de personalitats molt reflexives. Però el més important no són pas les tècniques —concentració, meditació, posicions corporals— sinó sobretot la purificació d’actituds —relació, gratuïtat, rectitud d’intenció—. En definitiva, el que és cabdal no és tant enraonar més o menys adequadament, analitzar textos amb enginy, trobar consideracions originals, sinó més aviat deixar-nos prendre per Crist i viure amb confiança i disponibilitat plena al Senyor. És davant d’Ell que preguem i no pas simplement pensem, analitzem, revisem o sentim de manera impersonal.

Aturem-nos en pregària, sense màscares ni disfresses, des del cor, amb actitud de pobre, de pidolaire, perquè Déu es comunica als senzills, als qui no van inflats per la vida, als qui reconeixen les pròpies fragilitats, contradiccions i febleses, el propi pecat. Aturem-nos en pregària amb la plena confiança de sentir que el Senyor ens estima tal com som i ens somnia millor del que som.

Bisbe de Tortosa