Berlín és una de les capitals culturals del món. Els seus centres d’art i els seus museus, així com aquest esperit subversiu originat en la dècada dels 80 amb l’aparició de la cultura punk i el techno, confereixen a la ciutat alemanya l’ambient propici per al desenvolupament de projectes amb total llibertat. La castellonenca Pilar Ramo així ho ha pogut comprovar després de la seua estada de tres mesos en la residència d’artistes GlogauAir gràcies a la beca Hàbitat Artístic que impulsa l’Ajuntament de la capital de la Plana.
—Què se sent en rebre una beca com la d’Hàbitat Artístic que et permet, a més, fer la teua residència en una ciutat com Berlín?
—A més de la immensa alegria en el moment en el qual te’l comuniquen, sents la satisfacció personal que el teu projecte ha estat validat, reconegut i amb suport a nivell institucional. El projecte és el que és, saps que mereix tota la teua credibilitat, el teu esforç, el teu temps, però de sobte en comptar amb la possibilitat de desenvolupar-lo en ple centre de Berlín, amb la tranquil·litat econòmica que t’ofereix la beca durant aquest període i allunyada de la teua quotidianitat, cobra una dimensió diferent.
—‘They are here’ (Elles estan aquí) és el títol del projecte que has dut a terme en aquest periode de recerca. En ell explores, a través del vídeo digital, les asimetries geogràfiques i de gènere inherents a les ciutats, centrant-te en les dones migrants que exerceixen treballs precaris. Què més ens pots explicar d’aquest treball? Què persegueixes amb ell?
—La idea sorgeix d’una fase de recerca prèvia, realitzada a Castelló, sobre la globalització de les cures i l’impacte físic i psicològic sobre les persones que l’exerceixen, normalment dones procedents de l’est d’Europa. Les seues biografies, gairebé sempre, estan marcades per una legislació laboral irregular i mesquina i l’abandó polític, tant al seu país d’origen com en el de destinació. Crec que això ens sona. El punt de partida és aquest col·lectiu de dones que, amb les seues particularitats, existeix en totes les societats europees, però el seu discurs es converteix en una cosa molt recognoscible, perquè aquestes dinàmiques ja s’estan normalitzant en altres països i en molts altres sectors laborals.
La vídeo-instal·lació consta de dues pantalles la idea de les quals és explorar com les dinàmiques del mercat global generen sofriment, com el macro afecta al micro i com l’abandó polític és major com més vulnerable és el col·lectiu. Les peces audiovisuals dialoguen entre l’íntim i el públic, i es complementen amb uns collages fotogràfics sobre el propi procés creatiu.
—Fas ús d’un llenguatge audiovisual, molt pròxim a l’assaig documental. Quina és la teua relació amb aquest llenguatge? Per què vas triar l’audiovisual com a mitjà d’expressió?
—L’audiovisual és el llenguatge artístic que més gaudeixo i amb el qual més còmoda em trobo. He crescut amb ell, ho he estudiat, m’ha marcat com a persona, m’ha format. L’assaig a més et permet abordar qualsevol tema des d’una mirada més personal i lliure, sense aquesta necessitat de lligar-te a lògiques narratives tancades, i massa explícites. Això ho vaig aprendre amb cineastes que treballen aquest tipus de cinema-assaig, i que durant els últims anys és el que més m’interessa. En el cas d’Elles estan aquí vaig acabar barrejant l’autoreferencial (vaig acabar incorporant la meua pròpia imatge i experiència), la memòria, el performatiu… per a acabar construint una emoció a través del muntatge. Filmava per llocs concrets de Berlín amb unes idees prèvies encara que sense guió en ment, i en muntatge, aquestes imatges es revelaven altres idees i altres formes.
—Com ha estat el teu dia a dia en GlogauAir, la residència d’artistes berlinesa?
—Les condicions de treball, la seua ubicació i el personal són fantàstics. Disposava d’aquesta habitació pròpia, àmplia, lluminosa i lliure de distraccions amb la qual tant somies quan treballes a casa, com és el meu cas. La meua comesa allí era únicament treballar en el projecte i assistir a reunions periòdiques. El primer mes i mig vaig combinar treball amb exploracions —i filmacions— a tot el que t’ofereix una ciutat com Berlín, però després em vaig tancar bastant per a reflexionar i donar-li forma a tot el que tenia entre mans. Ens va passar a totes les artistes de la residència. Això sí, ocasionalment fèiem algun sopar per a alleugerir aquest enclaustrament.
Però malgrat tot no et mentiré, no ha estat fàcil. L’idioma oficial de la residència és l’anglès i jo mai he tingut la necessitat d’aprendre’l. M’agrada recalcar aquesta idea perquè sembla que es naturalitzi això que tothom domini l’anglès.
—Imagino que la teua estada en una capital com Berlín t’ha enriquit, tant a nivell personal com, sobretot, en l’àmbit professional. Des d’aquest nou punt de vista, què creus que pot necessitar una ciutat com Castelló culturalment parlant?
—Durant la meua estada de tres mesos sí que vaig comprovar que és una ciutat que t’exigeix tant com t’ofereix. Visualment és una estimulació constant. No deixen espai en blanc, una mica horror vacui. Crec que aquesta necessitat d’expressió constant en l’espai públic es tradueix també en els espais privats. Pots trobar petits centres d’exposició en qualsevol cantonada o galeries cada cinc-cents metres. Sí que hi ha un interès per crear aquests espais i de finançar-los parcialment mitjançant la incorporació d’un minibar i/o celebració d’algun concert. Imagino que tindrà molt a veure els preus dels lloguers, que per a ser Berlín no hi havia massa diferències respecte als preus a Castelló. També quant a llicències d’activitat i ajudes (aquí sí que no disposo d’informació) i al fet que aquesta efervescència és una cosa cultural allí.
Resumint, crec que Castelló ha millorat bastant en els últims anys quant a aquests espais d’exhibició, però la ciutat disposa d’un potencial major. Veig massa local tancat en ple centre que podria aprofitar-se per a espai de formació artística i/o exhibició.
Pel que es refereix a la creació, sense dubtar-ho, potenciar aquest tipus de beques artístiques des de les institucions, incrementar el nombre d’estades en residències, estrangeres o no, adequadament finançades. A nivell personal pot ser una excel·lent oportunitat per a dedicar-se cent per cent a una creació pròpia, en profunditat, encara que sigui per un període breu de temps, i sense pensar en termes de supervivència econòmica almenys en aquests mesos.
—Una vegada presentat ‘Elles estan aquí’ a Berlín faràs el propi a Castelló. No és així? Saps quan es realitzarà aquesta presentació? Hi ha dates confirmades?
—Sí, segurament al setembre o octubre, encara que no m’han confirmat dates encara.
—A col·lació de la pregunta anterior, ampliaràs en aquest periode el projecte iniciat a Berlín?
—Estic estudiant la possibilitat d’incorporar una tercera peça audiovisual més pròxima als cossos d’alguna d’aquestes dones que et comentava abans, des d’una pràctica performativa. Mostrar els seus cossos de manera fragmentada, com els cuiden i com són els dipositaris de les seues pròpies biografies.
