Rosa Lentini: Punt final per a un viatge interior de 15 anys

Un final que és un principi. Un llibre que tanca una trilogia mostrant la seua gènesi. Eixa és l’original proposta de Fuera del día, l’obra amb la qual Rosa Lentini tanca un cicle poètic de 15 anys, Hablando de objetos rotos, iniciat amb Tuvimos (2013) i Hermosa vida (2019).

Nascuda a Barcelona i resident a Castelló des de 2018, Lentini és una de les poetes més interessants del nostre país, però és molt més: traductora, crítica, editora...Dimarts passat va presentar a la llibreria Argot Fuera del día, acompanyada per Eva Chinchilla, gran coneixedora de la seua poesia.

Lentini explica que «els tres llibres tenen com una estructura de sonata que jo tenia al cap sense saber-ho, tot va començar amb Tuvimos, un llibre amb molta força, mentre que Hermosa vida va ser com un parèntesi, un to mitjà, així que calia tornar a pujar». Però el fet clau és que «quan vaig acabar aquell segon volum em vaig adonar que els poemes fundacionals de tota la narració no havien eixit encara; com una carxofa, el més suculent era adintre».

Un nou sentit

Així, assenyala que «les persones que han llegit aquest darrer llibre m’han dit que menys mal que l’he escrit, perquè ara s’entenen els dos anteriors, cobren un sentit que abans no tenien; és com veure una pel·lícula i quan arribes a la fi és quan entens el recorregut que ha fet el director des del principi». Per a Rosa, cada llibre de la trilogia «té una entitat pròpia, es poden llegir de manera independent, però sí hi ha qui em diu que comencen amb el tercer per a seguir després amb el primer o el segon».

Per a ella, aquest 15 anys han sigut «sorprenents, perquè no sabia que anava a fer una trilogia, s’ha anat fent a poc a poc, tot i que sí he tingut la sensació d’anar seguint un mateix camí, però no savia per què, ha sorgit com una revisitació del passat en forma d’espiral, sembla que visites els mateixos llocs, però no en cercles, sinó anant a un altre lloc, amb eixa forma d’espiral molt relacionada amb la psicoanàlisi».

Un treball en el que tenen un paper fonamental el passat familiar i la malaltia. No obstant, Rosa explica que «no hi ha confessió, en els poemes es conta una narració real, però no és una realitat, no és com un diari; he tractat d’arribar més lluny amb eixe cavar en el jo que deia Poncela, perquè la poesia per a mí és un salvavides: al temps que convoca la malaltia la està conjurant, alliberant el cos».

L'inici de tot

Tot un procés que es va iniciar amb Tuvimos. Rosa recorda que «aquell llibre em va obligar a replantejar-me tot el que havia escrit fins aleshores; quan prenc com a exemple les poetes contemporànies nord-americanes i veig que puc eixir de la meua tradició espanyola i escriure sobre qualsevol cosa, en eixe moment, quan veus que no hi ha límits, tens una sensació de llibertat, deixes els obstacles que t’autoimposaves. Tuvimos va eixir com una font, els poemes brollaven com mai i em vaig adonar del que havia estat tractant de dir però sense encara atrevir-me a fer-ho».

De fet, quan Lentini va reprendre tota la seua obra per a fer una antologia en 2014 «em vaig adonar que els poemes em demanaven reescriure’s d’acord al que havia aprés, per això sembla que hi ha una certa coherència en la meua obra, però és per haver entés el meu passat i haver reescrit els meus poemes». Fins i tot un crític «ha agafat el primer poema del meu primer llibre i diu que ahí ja estava tot, i compara el poema original i la seua reescritura. Eixa lectura seua em va fascinar».

Violència

També se sent identificada amb la idea d’Olvido García Valdés, recent guanyadora del premi Reina Sofía de Poesía Iberoamericana, sobre l’ús de la violència en la poesia. «Crec que la seua idea és molt bonica i rupturista, té molt a veure amb la poesia moderna, sobretot la que està escrita per dones: mirem la violència d’una manera molt diferent a com ho han fet els homes, per a ells és una temàtica més homèrica, l’enfrontament amb la mort, mentre que en la dona és una violencia soterrada, del dia a dia, més visceral».

Lentini, això sí, té clar que no hi haurà quarta part. «Quan van eixir tots els poemes de Fuera del día em vaig dir: ja s’ha acabat; de fet, en el darrer poema del llibre hi ha una conversa entre l’autora i el fantasma de la seua àvia, on la poeta pregunta si ha de continuar i l’àvia li respón que ha d’aturar-se».

Nous projectes

La pregunta és obvia, i ara? «El que vinga és una incògnita absoluta, he començat a escriure nous poemes i tinc un títol que no se’m va del cap tot i que encara no puc dir-lo, però no sé si el títol i els poemes coincidiran, encara no sé ben bé per on vaig», explica la poeta.

Sí està més avançat un altre treball, una prosa poètica «sobre els 30 anys que el meu marit, Ricardo, i jo, vam viure en un poble, una mena de guia per capítols».

Editora

També afronta l’últim any de la seua editorial, Igitur, on tancarà una etapa de més de 40 anys en l’edició, primer 17 anys en la revista Hora de Poesía i després 27 en Igitur, on els últims descobriments han sigut els colombians Pablo Montoya i Lucía Donadio. També han publicat una traducció de poemes de Linda Pastan, a més de La poesía sabe esperar d’Enrique Villagrasa i Yo, Gustave Flaubert, novel·la de Ricardo Cano sobre cartes fictícies entre l’autor de Madame Bovary i una dama colombiana per a conmemorar l’any Flaubert. 

Com a colofó, preparen un volum que recopila textes crítics sobre l’obra de la pròpia autora. Rosa confessa amb humilitat que «em sorprén la gran quantitat de gent que ha escrit sobre mí i s’ho ha prés de manera seriosa, perquè jo, sincerament, no sé si em prendria seriosament a mí mateixa». I recorda especialment a Joan Perucho i a Joan Margarit. 

Suscríbete para seguir leyendo