Fernando Delgado: Una gran persona, honesta i humil

«De acuerdo, llámame más adelante y cerramos horarios», són les últimes paraules de la primera conversa telefònica que vaig tenir amb Fernando G. Delgado.

Intentava que l’escriptor vinguera a la Fira del Llibre de Castelló a principi dels anys noranta del segle passat. A banda d’escriptor, Delgado era un enamorat dels llibres, i ho feia palès quan presentava el Telediario del cap de setmana del primer canal de Televisión Española, sempre s’acomiadava amb un exemplar a les mans. «No puedo, lo siento muchísimo, estoy fatal. Te debo una...», la segona vegada que parlava amb Delgado. Tenia un bon refredat, no va poder assistir a la Fira del Llibre L’any següent, me’l vaig cobrar, el deute. La Fira del Llibre va comptar amb la presència de Fernando G. Delgado.

Uns anys després, en 1995, amb La mirada del otro, va guanyar el Premi Planeta. I jo vaig tornar a l’escomesa. Fernando va presentar el seu llibre, al número sis del carrer Herrero, a la Babel primigènia. «El día siguiente de ganar el Planeta, contraté una secretaria, para atender y organizar el tema de la promoción del libro, y para defenderme de personas como Pere Duch... Lo que yo no previne era que mi secretaria se pusiera de su lado, y que ahora tuviera que luchar contra los dos (...); cuando no era muy conocido, antes de ganar el Planeta, este señor ya me perseguía insistentemente y era de agradecer, por eso estoy aquí». Així va començar el seu parlament en la presentació de La mirada del otro en Babel. 

M’ho vaig creure, jo, això que em tenia ben valorat, ho feia servir sempre que podia. Fernando Delgado va tornar a la llibreria. Fou la persona, que juntament amb les autoritats locals, va inaugurar la nova Babel, la del carrer Guitarrista Tàrrega, 20. Fernando va fer un discurs preciós. Un escriptor de la casa.

Vergonyós agosarat

Uns anys després, un cap de setmana, el periodista Delgado actuava a la Vall d’Uixó, bé, vull dir que feia el seu programa de la SER, A vivir, que son dos días, des de la Vall. Em va trucar el dia anterior i em va demanar si podia apropar-me i fer un dinar ràpid amb ell en acabar el programa. Tenia invitacions institucionals, i ell ho agraïa de debò, però estava passant uns dies justet de forces i no tenia esme per allargar la jornada de treball fins ben entrada la vesprada. Vaig assistir en directe a la segona meitat del programa. Quan va acabar el directe, Fernando es va disculpar adduint que havia quedat amb una persona. Amb mi. Junts vam eixir del saló d’actes on s’havia fet el programa. Passejàrem pels carrers de la Vall, fèiem temps fins a l’hora del dinar. De sobte, a Fernando se li presentà una urgència urinària ineludible. «Vamos a un bar», li vaig dir. «No, no, espera...». «Buenos días, señora. Por favor, me deja utilizar su baño, será un momento», li va amollar a una dona que agranava el carrer. Vam entrar. Dintre estava l’home i mentre l’escriptor alleugerava la bufeta jo conversava amb el matrimoni. Fernando, encara no ho sabia, però l’havien reconegut. I escoltat. Eren de la SER, els propietaris de la casa. I socialistes, com el seu fill, regidor del PSPV a l’Ajuntament. El tenien en un altar a Fernando Delgado. Ens van convidar a dinar. Els vam explicar que ja havíem reservat en un restaurant. «En hospitalidad, un diez», reblà Fernando un cop al carrer. «Hombre, has jugado en casa...», li vaig comentar sorneguerament. Fernando, emprava sovint aquesta modalitat de recerca del grau de proximitat del veïnat, li agradava tractar amb les persones del carrer. Fernando era un vergonyós agosarat.

Vaig estar un parell de vegades en sa casa, a Faura, sempre per a embolicar-lo en temes de llibres. A Babel va presentar altres títols. L’última vegada que va ser-hi a la nostra llibreria, després de la presentació, no es va quedar a sopar. Tenia pressa. Només acabar l’acte volia marxar. Sempre el deixava al pàrquing, el cotxe. Aquest viatge, però, no va ser així. Li vaig dir d’acompanyar-lo fins al vehicle. La sorpresa la vam tenir després d’unes poques passes, quan ens diu a les persones que l’acompanyàvem, que no tenia ni idea d’on l’havia aparcat... La tasca detectivesca dels presents, aigua en cistella, per les dades que aportava Fernando no arribàvem a esbrinar on hi era el vehicle. Decidirem caminar per veure si reconeixia algun indret que ens poguera ajudar a fer la troballa. Amunt i avall per carrers i places, res de res. L’escriptor tenia pressa aquella nit, no tenia pensat sopar en Castelló, però després d’una bona estona de passeig, ens vam aturar per fer un mosset; amb l’estómac recuperat i les cames descansades, mamprenguérem de bell nou la tasca a la captura del cotxe perdut. Al remat, a Fernando se li va obrir la memòria i ens va aportar una dada fonamental, «Ahora recuerdo, había un kiosco bar». Una pista cabdal. I allà estava el cotxe, a la plaça del Real.

Una nova inauguració

Al novembre de l’any passat em vaig jubilar de llibreter. Babel no s’ha jubilat, continua ben viva i forta en la seua tasca comercial i cultural. Antics i actuals propietaris, volíem que la reinauguració de llibreria la fera la mateixa persona que la va inaugurar en setembre de 1992, Fernando Delgado. No va ser possible.

No us he parlat de literatura, de la seua bona literatura, potser una altra vegada. El vam conèixer com a escriptor, el diumenge 18 de febrer ens ha deixat l’amic. Una gran persona, honesta, humil i que sempre mirava pels altres. Un amic que seguirà al meu costat.

Suscríbete para seguir leyendo