L’article 1 de la Constitució estableix que aquest país és un estat social de dret. Al meu entendre, significa que l’estat protegirà a la societat. L’estat és el garant de l’ordre social, i regula la conducta del mateix estat i la relació entre persones, empreses i grups de poder contra l’arbitrarietat del desenvolupament socioeconòmic en un mercat lliure.
Fa uns dies em vaig assabentar del desnonament a la província de Castelló d’un matrimoni de 90 anys amb pensions mínimes. Allà pel 2007, aquesta parella vivia en una alquerieta, prop de la mar. Una constructora es va oferir, a canvi d’obra, a vendre l’alqueria. Com que no tenien aixopluc, acordaren l’ocupació d’una vivenda que facilitaria la constructora en precari fins que els entregaren els immobles pactats a canvi de l’alqueria i el terreny circumdant. Firmaren un contracte que així ho establia. Quan la parella de jubilats, desprès de la firma, va veure el piset, acordaren canviar-lo per un altre del mateix constructor. Però no canviaren la clàusula del contracte on figurava que es lliurava el pis primer i no el segon. No obstant les dues parts, estaven d’acord.
Amb la crisi econòmica de 2008, la empresa entra en concurs de creditors però als vellets ningú els reclama res. Segueixen vivint en el pis segon que els va entregar en precari la constructora. Bankia, com tots els bancs, traspassa els bens que considerava tòxics, inclòs el piset dels iaios, a la Societat d’Actius procedents de la Reestructuració Bancària, Sareb. La parella d’ancians no saben res. Ja porten vivint al piset 12 anys. Al febrer de 2020, unes persones del jutjat es presenten en la vivenda i els comuniquen que han d’abandonar-la. La Sareb, propietària del immoble, en aplicació dels desenvolupaments socioeconòmics en un mercat lliure han interposat una demanda per exigir que abandonen la vivenda. Sí, la Sareb, eixa empresa sense ànima que gestiona el propi Govern, el que diu que aturarà els desnonaments, i hem pagat entre tots per a que els bancs continuen sagnant-nos. Els jubilats els explicaren per quina raó estaven vivint allí, i els van respondre que «tranquils», que no passava res i que havien de presentar al jutjat el títol pel qual estaven vivint allí. I així ho feren.
Dies després una empresa, que diu ser mediadora de la Sareb, es posa en contacte. Informen als vellets de la possibilitat de proposar al Sareb la compra del pis, i que ells proposarien un lloguer social. Es feren les dues coses. A la proposta de compra la Sareb no va contestar, i a la proposta de lloguer van dir que no.
Accions judicials
Per part de la Sareb, començaren les accions judicials per al desnonament i s’aplega al judici. Supose que la jutgessa va perdre el sentit de la justícia. Va dictar sentència sense tenir en compte que existeix un contracte de cessió de vivenda, no anul·lat ni denunciat per ningú dels signants. Son dues persones, una d’elles amb necessitat d’ajuda, viuen de la pensió mínima i si els envien no tenen on guarir-se.
Es dicta sentencia en la qual es commina a la parella d’ancians a buidar el pis el 25 d’octubre de 2021, deixant-los al carrer, i amb l’advertència de que si no el buiden, els efectes que hi hauran dins seran considerats propietat de la Sareb. La sentència es irrecurrible i condemna als iaios a pagar les costes. Aquí ja es va omplir de gloria. La jutgessa recolza la seua sentencia afirmant que la vivenda no es la del contracte –que mai ocuparen-- per la qual cosa no tenen títol per a estar allí. No té en compte que la modificació d’eixa clàusula del contracte escrit es constitueix pel contracte verbal acceptat de manera pacifica per les dues parts. I la demostració de l’existència de l’acord verbal és que estan complint la resta del contracte des del principi. I el fet, que el matrimoni viu en eixe pis amb el consentiment de la propietat 12 anys, és a dir, des del primer dia de la firma del contracte d’ocupació.
Com voreu es tracta d’una sentència, si més no, desafortunada, irreflexiva, poc estudiada. Resolta conseqüentment de forma insensible i brutal. Penso, no sense fonament, que no s’ha actuat amb la justícia i la diligència que és exigible. Una sentència dictada de forma mecànica sense aturar-se a mesurar les conseqüències i la situació dels afectats. Al cap i a la fi son únicament un matrimoni de vellets, que més prompte que tard es moriran. Diuen que el Govern vol prohibir o limitar els desnonaments. Vorem si arribe a punt i hora: al cap i la fi, la que els envia de la vivenda és la seua empresa.
I això ho ha fet la Sareb que controla el Govern i financem tots. Si el Govern i els jutges, els que han de protegir-nos, actuen així, qui ens protegirà dels protectors? Aleshores, les autoritats, totes, obliden la premissa primera de la Constitució, sols cal vore els desnonaments, la manca de sensibilitat judicial, les promeses incomplides dels polítics.
Llicenciat en Dret
