Un viatge al Nepal (IV)

Caminar suposa literalment posar un peu davant de l’altre

Eixim de Phakding, el sender s’endinsa per la vora del Khumbu amunt. La verdor predomina, així com la blancor de les pedres del riu; les muntanyes del voltant són altes, però encara no hem aplegat als grans cims. En la distància veiem el pont penjat que hem de travessar: més de 40 metres d’alçada, impressionant i mogut. El xerpa va davant, cada dos som acompanyats perun ajudant, que no es separarà del nostre costat en cap moment, ens entendrem amb un anglès del carrer Moreres i els signes manuals habituals. Passem les aldees de Bengkar i Mojo. Hi ha fonts, rius, barrancs, i cascades, d’on per prevenció no es deu beure. Arribem al pont penjat, al costat l’antic, tot trencat; al davant la gent que torna, allò pareix el carrer del mig, tots amunt o avall. El pont de cables es mou, es balanceja, hi ha molta gent i animals de càrrega en un Totum revoltum, és vertiginós. Creuat el pont hi ha una baixada escalonada, marejadora, on els pobres Yaks o Tzoo es precipiten contínuament amb la càrrega.

Comencem a pujar, ja s’albiren els pics de gran alçada com l’Ama Dablam (6.812 metres) amb el seu capell, tot nevat, a l’esquerra del Khumbu. Passem per l’aldea de Jorsale, les cases grans i menudes fetes amb pedra seca. Als costats, a les parets solejades, es posen les bonyigues de Yak, o Tzoo, recollides i aplanades amb les mans per les dones, xiquets i xiquetes de la casa, enganxant-les per fora a les parets de les cases per tal de eixugar-les al sol: seques, serà el foc de l’estufa i de cuinar. El paisatge canvia, els arbres van desapareixent, en un colze del camí ple de japonesos, un menut replanell des d’on s’albira el cim delerat de l’Everest, de 8.848 metres, i el Lhtose, 8.511 metres. L’altura es nota. Caminar suposa literalment posar un peu davant de l’altre.

En moltes cases pots menjar un bon plat d’espagueti amb verdures, i prendre una cervesa San Miguel, whiskey de marca, i té en abundància o dormir. En altres, hi ha paradetes on les dones venen cosetes de regal i així és i serà tot el camí. Les dones, a més cultiven la poca terra que es pot: verdures per a consum propi i per a vendre als lodges. Els homes fan de portadors o condueixen els animals de càrrega que lloguen els senderistes. Veiem poques dones portejadores. La gent viu del turisme muntanyenc. I tots duen sempre un continu somriure als llavis i als ulls axinadets, com de sospita.