El bluf dels bitcoins

El tema dels bitcoins acabarà sent un bluf. Una estafa. On molts perdran els diners i uns altres es forraran. Tot l’entramat aparegut des de fa dos dies als mitjans de comunicació amb enorme insistència, es pareix moltíssim a l’estafa de l’estampeta. O aquell de la piràmide. On els primers espavilats guanyen i els qui venen darrere han de sufragar , velis nolis, allò que els altres guanyaran. I en el tema no hi ha dubte ni preguntes. La massa d’humans que ens deixem enganyar cada dia és tan nombrosa com les ones del mar.

I com sempre, a pagar-ho Pebrereta. És a dir els més dèbils.

I que acabarà malament és cosa segura. Cal ser endeví per a escriure una tal cosa? Ah! No. En absolut. No cal sinó fer un repàs a la història, fins i tot la més recent, recentíssima, per a encontrar-se amb exemples. El lector o lectora segur que en troba. De miracles que han estat un bluf, com la bufa del bou o el foc de palla: tot aire. Les accions de Terra, les inversions a Rumasa, els DVD...

Hi ha dos motius més que suficients per a pronosticar la caiguda. Perquè, més enllà de situacions paregudes a les que s’ha al·ludit més amunt, n’hi ha raons d’estat per a que una tal aventura no qualle. Sí, d’estat.

Anem per parts.

L’estat, eixe ens invisible i inexistent en la parla de la gent, però sobirà magnífic en tots els dominis de la nostra vida quotidiana, no permet ingerències en allò que considera el seu àmbit particular. I ho considera tot. Tot.

En la seua mentalitat abstracta , i en certa mesura, des que Thomas Hobbes el va retratar, i molt bé, en la seua obra capital, Leviatan, aquest ser sempre s’ha reservat el dret d’imprimir els diners. Que és una manera com una altra de fer el que li dona la gana. I de condicionar la vida dels hipotecats i dels que no també.

Els intents de fer-li la competència sempre han fracassat. I és lògic. La ciutadania el prendria pel pito del sereno si no actuara com qui és. Un animal poderós i omnipresent. Invisible o no segons li convinga. Protector o opressor al seu albir.

I que ara, uns joves més o menys espavilats, vulguen llevar-li la prerrogativa de fer diners és un fet que no pot permetre. De manera que no ho permetrà i ací pau i allà glòria.

Sociòleg i traductor

Suscríbete para seguir leyendo