El FMI i vosté

El Fons Monetari Internacional no és una entitat benèfica, això ho sabem tant el lector inquisitiu com jo. Però son paraules majors que deurien estar en la ment de tots quan decidim alguna cosa sobre allò que afecta a la nostra butxaca. Però molt més encara quan les seues decisions incideixen sobre el transcórrer de la nostra vida quotidiana.

Allà pels volts de l’any 1945, acabada la Segona Guerra que en diem mundial, els capitosts del moment van decidir crear aquest organisme per a supervisar els balanços financers dels estats. No menys de 187 en formen part. I sobre ells, sobre nosaltres també clar, té un poder elevadíssim.

No cal sinó recordar fets recents com els ocorreguts durant la crisi despertada a partir de la debacle de les hipoteques brossa als Estats Units. Això va passar l’any 2007. I podem rememorar igualment el tracte que aquesta entitat, més el Banc Central Europeu i la Comissió de la Unió Europea van donar a Grècia. Un desastre tan immens que donava ganes de plorar. Ara ella duu el Banc Central Europeu. Que no es mama el dit tampoc.

Té un poder tant gran que, i sortosament quan el guiava la senyora Dominique Lagarde i no anava pels mateixos camins, dos dels seus màxims dirigents es creien els amos del món i amb patent de cors per a fer allò que els vinguera en ganes. Tanmateix un pessic de bona i afinada justícia actuà, i aquestes dos perles van acabar en presó.

No sé si vosté, senyor, senyora o senyoreta, és lectora de premsa del que en diem del cor. Allà no hi solen aparéixer les notícies tan importants que el Fons emet. No. Les seues notificacions que a la llarga i a la curta ens acaben afectant a cadascú de nosaltres només apareixen en mitjans d’una foscúria impressionant. Als mitjans de comunicació només hi figuren allò que sol cridar l’atenció a la ciutadania. Per exemple: que un país del que ara en diuen Sud Global, ha entrat en fallida o que se li ha reconegut com ho han fet de bé per a poder eixir al mercat internacional del crèdit.

Pagar les hipoteques

Però, com sabem, sense que tinguem res a dir ni opinar, quan el Fons augmenta el preu dels diners molta gent patirà per pagar les seues hipoteques. I més coses, més, moltes més que, aparentment no actuen sobre nosaltres de forma com ho fa, per exemple, un guàrdia municipal quan ens indica per on hem de circular. Però que acaben tenint una força econòmica tan potent que ens obliga a modificar les nostres conductes. Són normes que no criden l’atenció, passen com qui no vol la cosa. I tanmateix, tanmateix... És a dir que ho desitgem o no estem sotmesos a unes forces sobre les què no sabem quasi res i que actuen amb una opacitat nefasta que punxa sobre la nostra vida quotidiana.

A mi no em consta que ni pel carrer d’Enmig, la Porta del Sol o prenent el café en un bar de Culla s’haja vist mai a algun dels personatges que lideren aquest gegant de les finances mundials. Possiblement, llevat de la senyora abans esmentada i que probablement voldria passar desapercebuda, a ningú d’ells se li acut venir per ací. Com no ho van fer a Grècia per a saber com amb les seues mesures van aconseguir posar el país a genollons i causar suïcidis i misèria sense límits.

Si s’acostaren als llocs on hi transcorre la vida de la ciutadania més habitual i nombrosa, tal vegada els couria el cor quan prenen determinades mesures. Què dictades des de l’alçària d’un edifici superb i orgullós com el que els alberga a Washington, als Estats Units, no tenen significança alguna. En un barri tan elegant i polit com el que estan ubicades les seues oficines, els mals i dolors del món, que sovint ells provoquen, queden tan lluny que no causen ni mala consciència. O és que, tal vegada, ja tenen al sobre una cuirassa tan forta sobre la pell que els fa insensibles. Ajudats a més per una muralla construïda amb una burocràcia tan forta i poderosa que permet qualsevol malifeta i embolic que acaba diluint-se dins un discurs aparentment neutre i equitatiu.

Metralla mortífera

Però és que no. De les recomanacions, oh sí, recomanacions que no ordres militars, ixen propostes i insinuacions que semblen els bons consells del pare o la mare benevolents. Però no. Perquè encara que les directrius pareixen amables i de bona voluntat, el fet és que a través de multitud de canals econòmics i polítics, de les armes dels estats i de la resta de conglomerat econòmic i social aquelles recomanacions acaben al carrer com metralla mortífera. Afectant-li a vostè i a mi.

Espanya i els valencians, ja vam estar a punt de caure de ple i amb tot el cos dins les urpes del Fons i els seus companys. Vam passar de puntetes. Però tot i això els efectes van ser enormes. Recordem les retallades per exemple. I és que com diu el poema de Tàcit, ben cert i vàlid encara avui com ho era en temps de Roma: «Ho arrasen tot , i diuen que porten la pau».

I a vostè i a mi, i a la veïna, això ens toca plenament.

Sociòleg i traductor

Suscríbete para seguir leyendo