Processons penitencials de la Plana cap al Lledó del segle XIV

El 1366 ha quedat establert per la tradició com l’any de la troballa de la imatge de la Mare de Déu del Lledó. En la segona meitat del segle XIV, l’església del Lledó és el santuari marià més important de la Plana de Borriana. Segons es pot llegir al Llibre de Consells de la vila de Castelló, el 19 de gener de 1379, «la Esgleya de sancta Maria del ledo fos fort pocha tant que les gents per deuocio quey han et van a vetlar bonament no y poden cabre. Com moltes persones hi haien deuocio axi de la dita vila com altres stranyes». Tretze anys després de l’any considerat com de la troballa d’una de les marededeus valencianes més antigues, el 1379, l’església de l’horta castellonenca ja s’havia quedat menuda per a acollir tots els devots.

La devoció per la Mare de Déu del Lledó està documentada a Vila-real el 1383, anomenat com «l’any de misèries». Aquell va ser un any de fam i de pandèmia. El riu Millars «se’n va eixir de mare», l’assut i les sèquies es van solsir i els camps van quedar anegats. A les fortes pluges es va afegir la pedra i la gelada. La fam es va deixar sentir a Vila-real, primer al raval i després fins als albergs de la plaça. Les portes de la vila es van tancar per barrar el pas al contagi. Als sermons de la Quaresma, el frare Bernat Aymar, prior del monestir de Sant Agustí de Castelló i predicador a Vila-real, va blasmar de tots els pecats del món. Van ser dies en què tothom va voler confessar-se del que havia comés, pensat i somniat.

Tres dies de processó i penitències

Quan era hivern, el 14 de desembre d’aquell 1383 els camps estaven tan gelats que les soques dels arbres cruixien. El tal fra Bernat Aymar va aconsellar als jurats Joan de Pineda, Arnau Aiç i Ferran de Calaceit que era temps de fer «les lletanies per causa del cessament de les morts». Dos dies després el Consell de la vila de Vila-real va prendre el següent acord:

«Consell cridat e ajustat en la casa de consell o cort de la dita vila, fon acordat per lo dit consell ço que·s seguex: Primerament, que profesó se face a honor e reverència de Nostre Senyor Deus e de la Verge Madona Santa Maria, e de tota la cort celestial, per III dies contínuament, e que en los dits III dies tot hom e dona face festa e dejuny, e que·l primer dia vaje la dita professó a les ermites, lo segon dia a la alqueria d’en Johan Pineda, et lo terç a Santa Lúcia. E que sia haüt un frare del convent de Castelló qui cascun dia face son prehich als lochs desús dits, e que comencen a fer la dita professó dijous, divenres e disapte primervinents».

Aquell gèlid dijous del 1383, a hora prima, el veïnat de la vila i els ravals, els forasters acollits a l’Hospital, gent gran i menuda, homes i dones de tot estat, tremolant de fred van fer «les lletanies» per tot el terme de Vila-real, tres dies de processó i penitències.

Si tenim en compte que el síndic personer va pagar dos florins d’or a fra Aymar, les «lletanies» van ser grates als ulls dels representants de Déu. Des d’aquell any el prior i guardià dels agustins de Castelló van confessar les Quaresmes i van predicar les Quinquagèsimes.

Des de temps reculats, era costum a Vila-real, en temps de pestilències, anar en processó per venerar el Sant Crist de la Pietat de Betxí. Tal com dictava el costum, en un altre mal any, el 1394, també es va anar en processó a Betxí. Es van pastar panets en forma de «borreguets», per als menesterosos que acompanyaven la processó, per a evocar el símbol de Crist com a anyell de Déu. Tot i això, la malaltia dels pestilents es va escampar. Els frares agustins de Castelló van convéncer els jurats de Vila-real que la processó penitencial per deslliurar-se de tot mal i pestilència calia fer-la a Santa Maria de Lledó, fins a Castelló.

Processó de Vila-real al Lledó

Aquell mateix any es va preparar la primera processó de Vila-real al Lledó. Es va demanar recaptar per caritat vestimentes litúrgiques decents («camis, amit, cinyell»), d’acord amb l’ocasió, per part del rector de l’església al clergat d’Almassora i de Castelló. Es va comprar pa, vi, sardines, alls porros i congre sec per al refrigeri. Es van tornar a pastar i a coure els «borreguets» per als necessitats. El Consell de Vila-real va fer crida pública als llocs acostumats. Tothom va ser advertit pels seus pecats.

La vespra es va cantar la Salve a l’hora de l’oració. Des del seny del lladre, a hora prima, tothom va fer dejuni. A trenc d’alba, de les lluminàries que il·luminaven la Mare de Déu a l’església de Vila-real es va triar el ciri més gros (de 21 lliures), per oferir-lo a la Mare de Déu del Lledó. Al pla de l’església es va formar la processó. Cadascú al seu lloc, segons la condició social. Pel carrer Major enramat, la creu gran va obrir pas cap al raval de Castelló, on el carrer es converteix en camí Reial. Al pont sobre el Millars es va acomiadar la processó del terme. A Almassora la clerecia va rebre solemnement la processó dels penitents. A Castelló la comunitat de frares de Sant Agustí va dirigir les lletanies, himnes i pregàries processionals fins al Lledó. Allí es va encendre el ciri gros en honor de Santa Maria del Lledó i es van dir misses.

La notícia és un exemple de l’arrelament de la devoció per la Mare de Déu del Lledó a la comarca de la Plana, en la baixa edat mitjana. La seua fama d’intercessora de les peticions del poble va continuar en els segles següents. Si fem cas del cronista Rafael Martí de Viciana afirma, en la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y su reino, publicada el 1563, que «esta iglesia … es muy freqüentada y venerada por los devotos, y la Señora les alcansa grandes mercedes del Señor, según de los milagros habidos tienen escritos en libros de la casa y en insignias puestas en la iglesia».

El relat de la troballa

El Llibre de casa y hermita de Nostra Senyora del Lledó que coneixem va començar a redactar-se el 1683. En cas d’existir, segurament eixos «llibres de la casa» del segle XVI s’han perdut. Però la major rellevància de la Crónica del borrianenc Martí de Viciana radica en el fet d’oferir la primera notícia documental de la troballa de la imatge del Lledó.

Fent servir un llenguatge actual, podríem dir que el relat dels fets és totalment realista, sense elements sobrenaturals. La narració és coneguda. Un llaurador anomenat Pere Granyana llaurant un camp seu amb un parell de bous, amb la punta del forcat va aixecar una gran pedra de més de quatre quintars, i va trobar davall una figura d’alabastre que identificà com a efígie de la Mare de Déu. Sembla quasi que s’estiga descrivint la troballa d’un enterrament romà. Martí de Viciana no diu res de l’any del prodigi.

La identificació de l’any 1366 com la data de la troballa es va generar a partir de l’aportació de la literatura barroca d’un cronista castellonenc de principis del segle XVIII, de Josep Llorens de Clavell. Sens dubte, la passió per les coses del seu poble va moure la creació d’un relat més variat de l’origen de la devoció, però història i ficció tenen un mateix sentit profund, la passió que la presència de la Mare de Déu del Lledó va produir des del segle XIV a tota la Plana. Només per això ja estaríem parlant d’un fet extraordinari, en l’antropologia de la religió.