Quatre de maig del 1924, el dia de la Coronació de la Mare de Déu del Lledó

Castelló celebra el centenari de la coronació de la seua patrona, la Mare de Déu del Lledó. La premsa, els programes dels actes i les cròniques ens descobreixen com van ser aquelles festes. Cal recordar només com es va desenvolupar aquell quatre de maig del 1924, ara fa cent anys.

La imatge de la Mare de Déu havia arribat la vesprada anterior des del seu santuari i va trobar uns carrers amb un desplegament d’ornaments no mai vists. La nit va transcórrer enmig d’una gran animació. Les serenates de la festa de la rosa van continuar fins a la matinada, quan les campans del Fadrí van anunciar la gran festa a tota la ciutat. A les cinc de la matinada hi va haver diana, a càrrec de les bandes de música d’Almassora, Vila-real, Borriana, Onda, Borriol, Nules, Cabanes, l’Alcora, Vilafamés i Artana. També hi van participar les bandes de música del Regiment, dels bombers i de la Casa de Beneficència, i es va disparar una gran despertà amb mil masclets.

El cardenal, bisbes i autoritats

Poc després de les vuit del matí, davant la porta principal de l’església de Santa Maria, va tindre lloc la recepció del cardenal Francesc Vidal i Barraquer. També s’hi trobaven presents l’arquebisbe de València, Prudencio Melo; el bisbe de Segorbe, fra Luis Amigó; el bisbe de Tortosa, Pedro Rocamora; i el bisbe preconitzat com a auxiliar d’aquesta mateixa diòcesi, Félix Bilbao. Als acords de la marxa d’Aida, de Verdi, va entrar el seguici cap al presbiteri, on esperaven, revestits, tots els capellans que havien de prendre part en el solemne pontifical. Al peu de l’escalinata es trobaven les principals autoritats civils i militars, amb el capità general de València, Juan Manrique de Lara; els generals de l’Estat Major i el governador civil i militar, Jerónimo Palau de Comasena. L’alcalde de la ciutat, Francisco Ruiz Cazador, era portador de la corona, damunt un coixí de seda granat.

La imatge de la Mare de Déu es trobava damunt les andes processionals, al costat de l’Evangeli, lluint només la riquíssima i vistosa aurèola. Al peu de l’altar es van seure les senyores cambreres, els representants de l’exèrcit, de la Diputació, de la junta de govern de la Confraria, els exclavaris i uns altres convidats, on figurava en un lloc destacat el clavari de la festa, Tomás Fabregat.

Després de cantar-se l’hora litúrgica Terça, es va procedir a la benedicció de la corona. El president de la junta organitzadora, Juan Fabregat, va entregar la preuada joia a l’alcalde, que hi va fer el solemne jurament de conservar-la sempre damunt el cap de la santa imatge. Aleshores el cardenal va beneir la corona, que estava dipositada sobre una safata de plata. El notari Gascó va alçar la corresponent acta, mentres que l’arxipreste Agustín Soriano llegia el rescripte de S.S. el papa Pius XI, autoritzant-ne la coronació.

El solemne pontifical i el desmai del predicador

Després de la benedicció de la corona per part del cardenal, va començar el solemne pontifical, on es va cantar, amb l’acompanyament de més de 60 músics, la missa In festivitate Beate Virginis, vulgo dicta de Lledó, que havia compost per a aquest acte mossén Francisco Escoín. Algunes de les misses interpretades a Santa Maria durant les festes de la coronació van ser compostes pel canonge Vicent Ripollés, prefecte de música sacra de la catedral de València, o per mossén Escoín, beneficiat organista de l’Església Major de Castelló.

El sermó va estar a càrrec del pare Calasanz Rabaza, exinterprovincial dels escolapis, considerat com un dels més grans predicadors del moment a tot Espanya. El títol de l’homilia era «Por qué se corona a la Virgen del Lledó, y quién es el que la corona». Quan exposava fil per randa els conceptes marians de sant Tomàs d’Aquino i de sant Bernat, li sobrevingué una tan forta tensió emocional que li impedí continuar el sermó, i va caldre baixar-lo de la trona. Duia una hora i mitja en l’ús de la paraula.

Acabat el pontifical es va organitzar la processó de la coronació, que eixint per la porta principal de l’arxiprestal va recórrer els carrers de Vera, Castelar –avui Porta del Sol–, Ruiz Zorrilla, Sant Vicent i ronda Millars, per a arribar fins a la plaça de la Independència. El recorregut de la processó havia estat com encatifat amb una enramà de fulles de taronger i de plantes aromàtiques, i foren llançats damunt la imatge milers de pètals de flor, des de balcons i finestres. Des d’uns altres llocs es van llançar octavetes amb versos i poemes al·lusius a la coronació. En alguns punts del recorregut eixien xiquetes vestides com a àngels que dretes, damunt unes taules ingènuament decorades, dedicaven a la Mare de Déu populars poesies.

La plaça de la Independència

Obria la processó la creu plateresca del segle XVI de Santa Maria, amb la participació de gran quantitat de jòvens vestits de llauradors, les comunitats religioses que tenien convent en la ciutat, associacions religioses, confraries, parròquies de la Puríssima Sang i de la Santíssima Trinitat, amb les seues creus parroquials, el clergat i autoritats. La bandera del santuari era duta pel clavari, Tomàs Fabregat, i la de la confraria pel seu president, Francisco Cazador Carpi.

La imatge de la Mare de Déu era portada en les seues andes de plata per quatre llauradors, i escoltada pel pal·li de respecte. Darrere hi va desfilar la presidència religiosa, amb el cardenal, revestit de gran pontifical, i els altres bisbes. La representació civil anava encapçalada per l’alcalde Ruiz Cazador, que duia penjat del coll, subjecte per dos cordons blaus, el coixí amb la corona.

La coronació va tindre lloc a la plaça de la Independència, allunyada aleshores del centre de la ciutat, però l’única capaç de contenir els milers de castellonencs i visitants que volien participar i presenciar aquest solemne moment, i que van omplir fins a vessar fins i tot les terrasses i teulades de les cases adjacents. Centenars de persones arribades de tota la província guardaven torn en la plaça, des de les deu del matí, per a tenir un lloc preferent des d’on poder contemplar de prop l’històric esdeveniment. A les dotze va arribar allí el prior, mossén Manuel Pascual, que duia penjada del coll, amb una llista, la clau de plata de la fornícula que albergava la imatgeneta del Lledó. El bisbe de Tortosa, per l’edat, no va poder participar en la processó, i es va traslladar en vehicle fins a la plaça de la Independència.

A prop de la una de la vesprada, va arribar la processó al lloc de destinació, quan estava prevista la coronació a les dotze del migdia. L’entrada de la imatge en l’ampla plaça de la Independència va ser saludada pels vítols d’una immensa multitud, arribada des de tots els pobles de la Plana, de l’Alcalatén, del Maestrat i encara d’unes altres comarques valencianes. De la ciutat de València hi havia arribat una amplíssima representació. En alguns balcons estaven instal·lades las càmeres de diversos fotógrafs, i un operador de cinematògraf de la casa Andreu de València, que captaren incessantment les bellíssimes imatges que es desenvolupaven davant dels seus ulls.

El cardenal corona la Mare de Déu

A la una en punt del migdia, enmig d’un impressionant silenci, es va cantar l’antífona O gloriosa Virginum, mentres que un núvol d’encens envoltava la santa imatge i els qui la rodejaven. L’alcalde va oferir aleshores la corona al cardenal, amb les següents paraules: «Eminencia. El destino me ha colocado en este puesto, para que el día de hoy sea para mi doblemente imborrable. Os entrego en nombre de todo Castellón esta joya, con la cual vais a coronar a nuestra Patrona. No olvidéis que esta corona es todo Castellón, pues todo Castellón está con la Virgen, su Madre celestial. Que ella nos oiga y haga grande y próspero a este pueblo».

El cardenal va obrir la portella del reliquiari, per a traure la petita imatge de la Mare de Déu i mostrar-la al poble congregat. Després va prendre la corona, la va mostrar i amb aquesta va beneir la multitud, coronant en primer lloc la petita imatge del Lledó i posteriorment la imatge reliquiari, entre impressionants mostres d’emoció i d’alegria. Una salva d’aclamacions va brollar aleshores dels milers de persones que omplien tant la plaça como la rodalia. Una senzilla làpida de marbre blanc amb una inscripció recorda, en la cara oest de la Farola commemorativa, construïda posteriorment sobre el lloc, un dels moments més intensament viscuts en la història d’aquesta ciutat: «En este lugar, el día 4 de Mayo de 1924, fue pontificia y canónicamente coronada la Imagen de la Santísima Virgen María del Lledó, Patrona de Castellón de la Plana».

El primat va encensar llavors la Mare de Déu, mentre sonaven els acords de la Marxa Reial, tocada conjuntament per les tres bandes de música presents en l’acte. Després, els alumnes de la colònia del mestre Boix van interpretar l’Himne de la Coronació.

La imatge va ser retornada a Santa Maria pels carrers de Saragossa i Colón, i a l’entrada a la plaça Major es va fer esclatar una traca de dos-cents metres. A l’interior de l’església major es va cantar la Salve Regina i va prendre la paraula el president de la confraria, Francisco Cazador, que va dir: «Castellón, se ha cumplido al fin vuestro deseo, el deseo de todos de coronar a la Patrona. Ahora gritad conmigo: Viva la Virgen del Lledó». Eren les dues de la vesprada quan la imatge va ser col·locada en el seu tro, a prop de l’altar major.

A las dues i mitja de la vesprada, als salons del col·legi de l’Escola Pia, la junta de festes va obsequiar els prelats amb un dinar servit per Juan Antón, l’amo de l’establiment La Bola de Oro. Després del dinar, les autoritats religioses i civils van visitar el pantà de Maria Cristina.

Després de col·locar la imatge de la Mare de Déu al seu tron a Santa Maria, va començar un desfilada incessant de fidels, que no va concloure fins a les quatre de la vesprada, quan van visitar la Mare de Déu les confraries de la mateixa parròquia. Les associacions de Filles de Maria Immaculada de Vila-real, Borriana, Almassora, la Vilavella, Nules, Borriol, Torreblanca, Orpesa i València, que havien participat en la processó, van disposar els estendards i banderes al voltant del presbiteri. A les sis de la vesprada es va celebrar el primer dia del novenari.