La conjuració de les imatges

Arriba a les meues mans l’últim llibre del professor estatunidenc W. J. T. Mitchell, La ciencia de la imagen (2019), publicat per AKAL, i ressorgeixen en mi vells i nous fantasmes relacionats amb l’esfera del visual.

A penes he tingut temps per a fullejar-ho amb deteniment, però si hui creiem necessària una ciència que done sentit i forma a les imatges serà perquè aquestes encara suposen un maldecap per a l’ésser humà. Potser no hi ha millor assumpte que la naturalesa de les imatges per a escriure la meua primera columna en aquest periòdic.

Llig una entrevista a Gerard Piqué: «El món del futbol és un espectacle. Tot és una farsa». Després em trobe amb el fotògraf Chema Madoz dient: «Un dubte obri portes, una certesa les tanca». Les imatges ens menteixen i ens ajuden a descobrir la veritat al mateix temps. Les imatges se’ns escapen, ens insulten, ens agredeixen, ens masturben, ens fan cosquerelles, ens gaudeixen i són gaudides. Les imatges són indiferents i són autoritàries, ens exigeixen atenció, precaució, acció, punyades, carícies. Les imatges són sempre anacròniques, pertanyen al passat i la seua conservació, pel mitjà que siga, és una morgue insensata de records aliens, de ficcions aleatòries que discorren en realitats paral·leles, aqueixes que tant li agraden a Murakami. Les imatges se situen en una frontera, en el mateix encreuament on està Paul B. Preciado. Perquè ell mateix és una imatge de moltes coses; amb dues certeses i dues mentides, o més. Perquè ell sap que tot és una farsa, que tot és un joc d’espills compromesos per ideologies, postil·les binàries que es dissolen en la història com una pastilla efervescent en un got amb aigua.

En aquest escenari, no és d’estranyar que, com a faedor d’imatges, un tinga el temor perpetu de no estar d’acord amb la seua pròpia producció. No parle de m’agrada o no m’agrada, sinó d’un vertader rebuig per allò que va fer en un passat no gaire llunyà. Perquè un muta i es transforma mentre les imatges, en si mateixes, romanen i prevalen. Succeeix l’oposat al retrat de Dorian Gray; les imatges riuen de la nostra condició caduca i es deslliuren de la mort per causes naturals. La iconoclàstia no és més que un suïcidi col·lectiu.

Mai vaig saber ni vaig imaginar com seria escriure per a un periòdic. Potser algun dia explique com vaig arribar fins ací. Encara que, em temo, això també serà una farsa.