Llegir per a ser més conscients del món

Per a què llegir? De què serveixen les lectures? En el tercer volum del seu Manifiesto incierto, Frédéric Pajak deia que «la realitat no existeix en si mateixa; requereix paraules, paraules escrites, per a tenir dret a existir». Així, llegir és donar veu a aquesta realitat per a donar-li un sentit a la seua existència. La paraula escrita com a testimoniatge fefaent del nostre ser i estar en el món; la lectura com la representació màxima d’aquesta empremta indeleble. Hi ha una cosa més fascinant que això? Llegir és cuidar del món, perquè en cada paraula o fragment algú es va preocupar anteriorment de narrar-ho, de representar-ho, i a nosaltres amb ell.

Les paraules remeten a la memòria, a aquest espai on té lloc la llegibilitat del món. D’aquí ve que la paraula sigui un punt de partida per a reconèixer-nos. D’aquí, també, que les lectures siguin font d’alimentació del coneixement, del saber. Per tal motiu, no deixem d’insistir en la importància cabdal de la literatura i, per tant, de la cultura en tota la seua amplitud i complexitat. Tot està en els llibres, l’imaginat i el «real».

Després d’un any 2020 en el qual vam haver d’enclaustrar-nos, vivint en les nostres pròpies carns un episodi amb tints apocalíptics de ciència-ficció, la lectura va servir de refugi i empara. I és que les històries, com assegurava Iris Murdoch, «són una cosa fonamental per a l’ésser humà», a pesar que solem oblidar-nos d’això massa vegades, menyspreant el seu valor moral i emocional. 

Sí, 2020 va ser un any atípic en tots els sentits —aquest 2021 segueix el seu deixant—, trastocant tot quant crèiem era ferm i durador. La «indústria del llibre» no va romandre aliena a aquest «enfonsament», observant atònita com una de les seues cites fonamentals, com és el Dia Internacional del Llibre o Sant Jordi, havia de posposar-se, cancel·lar-se o, en defecte d’això, reinventar-se. No va ser fàcil, per a ningú, però en un cert sentit es va mantenir viva la flama. Un any més tard, i a pesar que la situació no sigui la idònia, Sant Jordi podrà celebrar-se i serà, una vegada més, la gran festa del llibre; encara que, això sí, amb unes certes privacions. És per això que tornem a oferir una sèrie de lectures que introdueixen enfocaments nous sobre l’àmbit de les realitats humanes. 

Deu lectures

Si alguna cosa hem de valorar, i fins i tot d’aplaudir, és el fet que existeixin autors que s’atreveixin a anar «de front contra moltes inèrcies literàries, industrials i lectores», amprant les paraules de Vicente Luis Mora. Un d’ells, i al qual fa referència l’autor i crític cordovès, és l’estatunidenc Ben Marcus, per a molts —els que són ortodoxos a ultrança— un «enfant terrible» de la literatura contemporània. 

Seu és aquest artefacte literari que per fi ha arribat a Espanya de la mà de Malas Tierras i amb la magistral traducció de Rubén Martín Giráldez —una altra rara avis—, Norteamericanas ilustres. No és una novel·la a l’ús, més aviat tot el contrari, perquè Marcus li dóna la volta a pràcticament tot, al llenguatge i al sentit mateix de la narració, creant una nova mitologia, estranya, deformant gèneres fins al punt de crear un univers que podríem considerar surrealista, a vegades del tot absurd, però en el qual tot està perfectament filat fins al més mínim detall. Marcus emmascara mitjançant aquest «joc» una fèrria crítica de la societat contemporània, i més concretament d’aquest «american way of life» on tot és de color de rosa. No és una lectura senzilla, tornem a dir-ho, però sí necessària.

De pertorbadors podríem considerar els vint-i-cinc contes d’Agota Kristof que Alpha Decay recopila en Da igual —de nou, Rubén Martín Giráldez en la traducció, casualitat?—. Aquests petits relats o històries són com a malsons reveladors que, en paraules de la pròpia editorial, «corroboren la visió del món de Kristof com un lloc insegur, hostil, en el qual la desgràcia pot manifestar-se en qualsevol moment». Certament, alguns d’aquests textos són com a petits brots de bogeria.

D’hostil pot definir-se l’ambient que l’equatoriana María Fernanda Ampuero comparteix en el seu esperat segon llibre de relats. Sacrificios humanos (Páginas de Espuma), que així és com es titula, ve a dir-nos que tots podem ser en un moment donat el dimoni d’un altre, d’aquí ve que Ampuero empeny al lector «a un univers humit, podrit i hostil on la violència marca la narrativa de les nostres vides».

‘Made in Britain’

De la nostra selecció per a Sant Jordi destaquen també les obres de dues autores del Regne Unit. Totes dues de generacions dispars. Una amb una trajectòria que podríem definir com consagrada, i l’altra amb un futur prometedor tal com ha demostrat amb el seu brillant debut. Ens referim a Ali Smith i Daisy Johnson. La primera és la productora del qual diuen és un dels projectes literaris més excepcionals de les últimes dècades, el seu «Cuarteto estacional», del qual recentment ens ha arribat el seu segon llibre, Invierno (Nórdica). La segona es va convertir en la finalista més jove del prestigiós Man Booker Prize —tenia 28 anys— amb la seua òpera preval Bajo la superficie (Periférica). Les dues posseeixen, amb els seus respectius matisos, una gran intel·ligència narrativa. Escriptura precisa, intensa i emocional, tant Smith com Johnson no defrauden al lector. De fet, de la jove autora The Guardian ha arribat a dir que és «l’hereva maligna de Shirley Jackson i Stephen King», una carta de presentació massa atraient com per a obviar-la.

Una mica de reflexió

Per a asserenar-nos una mica, res millor que la invitació que ens fa Josep Maria Esquirol en el seu nou assaig filosòfic Humano, más humano (Acantilado) —té traducció al català Humà, més humà, en Quaderns Crema—, una invitació a aprofundir en el més humà de l’ésser humà o, també, submergir-nos en la mitologia grega de la mà d’un dels seus més notables estudiosos, com va ser l’hongarès Karl Kerényi, qui en Los dioses de los griegos (Atalanta) ens brinda amb una diàfana i alhora erudita exposició dels mites grecs més rellevants, coneixent el seu profund significat psicològic. 

Tots dos treballs són aliment per a l’ànima i l’intel·lecte, igual que aquesta espècie d’antologia que Siruela ha publicat de George Steiner sota el títol Un lector, on podem llegir textos seus sobre la teoria literària marxista o el veritable significat de Tolstoi. Un meravellós plaer submergir-se en les paraules i en la ment d’un dels grans pensadors de l’últim segle. I per si això fos poc, no podem oblidar-nos d’una altra gesta o fita editorial, com és la publicació al nostre país d’El don (Sexto Piso), aquest al·legat en pro de la creativitat que Lewis Hyde va escriure fa ja quaranta anys i que continua més vigent que mai perquè les preguntes que es va fer en el seu moment encara no han obtingut una clara resposta: Com protegir el do de la creativitat en un món dominat per l’esperit mercantil on tot es monetitza? Com convèncer-nos i convèncer als altres que el profit de la literatura, de l’art, de la música està o hauria d’estar en les antípodes del que la nostra societat considera «útil» quan, en aquesta restrictiva visió de les coses, la «utilitat» va tan associada al pragmatisme, al consumisme, als rèdits materials de l’aquí i ara? 

Una sorpresa

De sorpresa pot un referir-se en parlar de la primera novel·la de Paula Bonet. Sabut és la passió que l’artista de Vila-real sent per la poesia, per la literatura en tota la seua amplitud. Ho ha demostrat en el seu treball, que sempre està impregnat del verb. Així i tot, el fet de publicar La anguila, i de fer-lo a més en Anagrama, ens va enxampar una miqueta desconcertats; cal dir que, igual que el llibre d’Esquirol, té versió en català en l’editorial Univers.

Bonet ha teixit una història personal, molt autobiogràfica, on parla sense embuts del despertar sexual, de l’amor i el desamor, de l’avortament i els abusos soferts, fruit d’una societat que encara empara uns certs comportaments, de la violència emocional i també física d’una relació tòxica, de la seua família, i de com tot això ha anat conformant la seua pròpia obra artística. Podria dir-se que aquest llibre, a través d’ell, la vila-realenca ha volgut exorcitzar alguns dels seus fantasmes. Així, la literatura li ha servit a manera de catarsi, encara que, com ella mateixa reconeix, hi ha molta part de ficció en aquesta sort de memòries que li serveixen per a posar sobre la taula assumptes molt greus que tots hauríem de reconèixer i reflexionar sobre ells.

Deu llibres, deu lectures, que ens ajuden a comprendre el món i, sobretot, a cuidar-lo.