No hi ha forma

El passat dissabte vaig eixir a fer una volta pel terme amb el gos, com faig ben sovint. I el meu disgust va arribar quan ja estava acabant la caminata i vaig passar per una pista de terra entre tarongers.

Resulta que al travessar un hort nuler que havien collit escassament feia uns dies, pel que vaig deduir, els collidors s’havien deixat tota una muntonada de residus pel camí, pel reguer i per davall de les soques. Paper albal, ampolles buides, pots de cervesa i bosses de plàstic eren les deixalles escampades. Evidentment, estic segur que no van ser tots els collidors, però sí alguns d’ells.

Soc un enamorat de caminar. I del meu poble i del meu terme. Per això, quasi tots els dies isc a fer una volta per les contrades betxinenques. I és curiós (alhora que lamentable) veure en esta època en molts racons de la muntanya grapats de cartutxos usats. Evidentment no per tots els caçadors, però sí per alguns d’ells (segurament la minoria). I igual passa per les sendes, quan veus embolcalls de xocolatines o pots de begudes isotòniques. És increïble i inexplicable com són els esportistes (no tots, però sí alguns d’ells) els que embruten eixes sendes.

Tot plegat, resulta inaudit com, en els tres casos que he comentat, són els mateixos usuaris dels llocs els que degraden eixos llocs que freqüenten per treballar, per fer esport o per practicar alguna de les seues aficions. Igual com són els mateixos veïns i veïnes (alguns d’ells, la minoria) els que embruten els carrers i tiren els plàstics i papers davant de determinats comerços (quioscos o estancs, per exemple), o deixen els residus que mengen davant dels bancs dels parcs.

No és més net el que més neteja, sinó el que menys embruta. Quina pena més gran veure tot això, sobretot quan es viatja per alguns països europeus i te n’adones que estes pràctiques no existeixen ni de bon tros.

*Alcalde de Betxí

Suscríbete para seguir leyendo