Massa de tot

Encara que la gent per sort no ho recorde, ací hi va haver un temps en el què teníem manca de moltes coses. Fins i tot d’algunes considerades elementals. I d’això no fa encara molt de temps. Però ja sabem que els humans som gent procliu a oblidar qüestions bàsiques. Fet que, en realitat diu bé de la nostra societat del benestar. Però com resulta evident a la vista d’unes circumstàncies que ara es donen massa, no tot són flors i violes. Hi ha problemes . Candents i seriosos.

Cadascú de nosaltres podem enumerar gent de la nostra vora que sofreix els efectes d’aquesta societat tan bonica, progressista i lliure. Perquè al darrere de l’escenari , per baix, s’amaguen misèries. Sovint misèries personals. Les vegades que he estat en llocs on el benestar econòmic i fins i tot social és absent he notat que la preocupació primordial era sobreviure i prou. Tenir el menjar assegurat ni que fora monòton, un sostre on refugiar-se, aigua en unes mínimes condicions de salubritat..., són les prioritats més rectes i necessàries. La resta es pot deixar com un ideal.

A casa nostra, no només per sort sinó per decisions preses pel conjunt de la societat, ens han dut a un món on aquelles necessitats bàsiques les tenim, de manera general, cobertes. De forma personal o per l’estat.

I ara resulta que tenim massa de tot. I, el que és pitjor, de coses supèrflues. És a dir artefactes, andròmines, imatges, símbols..., que no serveixen de res. Més ben dit encara: que només serveixen per embolicar la troca. I mentre s’embolica l’entorn cultural i social el personal es veu immers en un terrible guirigall que no li aporta res.

Les estadístiques més recents parlen de que quatre de cada deu persones tenen mala salut mental. Òndia! Això és molt.

Sembla que entre la gent major, vella, la xifra no resulta tant alarmant. En els joves arriba a pandèmia quasi.

En el camp de la sociologia hi ha un terme que s’avé perfectament per explicar, ni que siga una mica, el que està passant. És l’anomia. Anomia social. És a dir: manca de les normes clares que regeixen una societat. És que tenim de tot. I massa. I en aparent contradicció. U ja no pot anar pel camp sense trobar indicadors del camí, ja no es pot mirar una pàgina en internet sense que hi apareguen anuncis no desitjats. Tenim al nostre voltant un excés d’informació que ens assalta i que no és més que una informació inútil i supèrflua. No la necessitem. És absolutament prescindible.

Per això es cau en un embolic immens. I hi cauen més aquelles persones, algunes de ben joves que encara s’han de formar la personalitat, que precisament més necessiten unes normes fermes, clares. Normes que ajuden a la convivència social, clar, però igualment a la construcció de la pròpia persona. I si tenim tant de problema en aquest àmbit de la societat és, pam dalt pam baix, perquè malgrat la quantitat enorme d’informació supèrflua que ens envolta, no s’hi troba fàcilment una línia directora. I llavors es cau en un marasme que no deixa veure el camí. Si n’hi ha de tot i tot sembla vàlid vol dir que tot val. O que no hi ha cap cosa massa certa.

I és així que ni la religió, ni les practiques polítiques, ni els models de família o els de què és una persona, ara tant posats en qüestió, aporten certeses. Unes idees clares que hom puga rebutjar i contra les quals rebel·lar-se o adherir-se. La persona perd les referències simbòliques , culturals, socials que fa dos dies encara eren vàlides. I ho eren amb fermesa. Això provoca l’anomia social. El desgavell de la ment i de les formes d’actuar perquè no se sap què triar.

No estem dient que les normes anteriors a aquesta post modernitat que tenim foren totes bones o totes roines. N’hi havia de tot. Però dins el ventall de les ofertes imperants un podia trobar, amb major o menor encert, el seu camí. Rectificar o continuar.

Emile Durkheim, el sociòleg fundador de la disciplina , i qui va donar a conèixer aquest concepte, no podia ni imaginar fins a quin punt una societat com la nostra podia arribar a quedar-se en un estat tan desastrós que pot esdevenir crònic. Per a ell, que estudiava societats allunyades i ben estranyes aquell estat de manca de referències socials i culturals es produïa principalment lluny. En llocs diferents a nosaltres. El bon Durkheim pot ser s’hauria quedat espantat en observar l’abast que el concepte que ell encunyà, ha arribat a tenir dins la societat occidental.

Com ens resulta a més propera, nosaltres pensem que la societat valenciana en particular i l’espanyola en general sofreix aquest mal per raons d’idiosincràsia particular, per història, per ves tu a saber què... Però no. Aquest és un mal que afecta majoritàriament el món occidental. No cal sinó donar alguna ullada a les noticies que venen d’arreu dels Pirineus. Fenomen doncs, només nostre? Doncs sí. Enllà de les societats dites de benestar, riques i poderoses, les necessitats en són unes altres. Més pregones i immediates.

Les causes que provoquen aquest malestar no són unívoques. Cal escarbar una mica més per adonar-se’n de que hi ha més cera que la que crema. I que, certament, el sistema econòmic que ens proporciona benestar material no sempre ni de manera absoluta ens ofereix benestar mental. Massa no és sinònim de qualitat. I el sistema insisteix massa en la quantitat.

Sociòleg i traductor

Suscríbete para seguir leyendo