L’amnistia, una llei necessària

El contingut de la llei d’amnistia es formula per mig d’una llei que, com és natural, aprova el parlament. La constitucionalitat o no de la llei la dirà el Tribunal Constitucional quan es publique la llei. És cert que la creació de la norma deuria ser regulada, però cap partit o govern han mostrat interès en fer-ho. Encara que oportunitats han tingut degut a les majories absolutes de les quals van gaudir. La Constitució no parla d’amnistia. Ni la nomena.

Amb l’amnistia de 1977 es varen anular les penes i els delictes de quasi tots el condemnats i empresonats polítics entre els que estaven la rebel·lió i la sedició. I posant-se la bena abans de la ferida, aleshores es van amnistiar de forma preventiva, tots aquells que pogueren haver comes delictes contra la humanitat. Es va impedir així, que actes com genocidi, desaparició forçada o tortura, considerats pel dret internacional com imprescriptibles, pogueren ser jutjats en un futur. Ahí va començar la degradació de l’Estat de dret quan naixia. Aquella amnistia, a diferencia d’aquesta, no va ser promulgada sols per a corregir una injustícia, també per amagar una infàmia. La llei prohibeix els indults generals. Aznar de una tacada va donar més de 1.400 indults, passant-se la constitució pel forro. Ni un ni cap dels que ara s’esquincen les vestidures va dir ni pio.

Injustícies

L’ONU, el consell d’Europa, Amnistia Internacional, Human Rights Watch, i els tribunals de Alemanya, Bèlgica i Itàlia, han reprovat i deslegitimat al Tribunal Suprem espanyol i la seua sentencia contra els líders del procés. L’amnistia retirarà a Espanya de la vora del precipici; potser l’estalviarà del ridícul que suposaria que les sentencies del Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea i el Tribunal de Drets Humans de la Unió Europea, confirmaren les reprovacions emeses des de les institucions Internacionals. Aquesta amnistia iguala als espanyols, puix servirà per la restitució dels drets conculcats, sostrets per injustícies.

L’al·legació de que ataca el principi d’unitat de la pàtria, és un fàstic, una espècie de cançoneta que porta 40 anys que es prediu i mai aplega. Una fal·làcia, el trencament de la pàtria la promouen aquells que neguen la plurinacionalitat reconeguda en la Constitució. Criden, fins desganyitar-se, que l’amnistia és un regal als independentistes. No es pot regalar allò que prèviament s’ha furtat. Els drets a la llibertat ideològica, la llibertat d’expressió, a un jutge predeterminat per la llei, a la defensa, a la presumpció de innocència i a la llibertat de manifestació pacífica entre d’altres, són reconeguts a tots per la Constitució. No es poden regalar, son propietat dels destinataris. La qüestió sols esta en la consideració que ens meresca la sentència del procés: si considerem que aquesta és una injustícia jurídica la amnistia és necessària, si per el contrari considerem que la sentència es justa la amnistia no deuria existir.

Suscríbete para seguir leyendo