Poca memòria

Que els humans som gent que tenim tendència a tenir poca memòria per necessitats de la vida, és cosa acceptada i sabuda. Res a dir. Que alguna gent valenciana i en concret de Castelló practique aquesta capacitat mental amb detriment i menyspreu del benestar social i personal d’alguns ciutadans resulta ja un fet escandalós.

De vegades, aquestes suposades nimietats per a uns pot significar un considerable inconvenient i trasbals perquè en la poca cosa es juga molt. I això, els qui ho provoquen ho saben o ho deurien considerar. El món no és una bambolla de flors i violes per una part important, massa gran, de la ciutadania que ha de lluitar per allò que d’altres tenim només per ser d’una part formalitzada de la societat. I aquells que tenim privilegis cal que siguem conscients . I ho han de ser més els estaments polítics sobre els quals cau la responsabilitat d’atendre els més desvalguts.

La burocràcia es va inventar, allà en la llunyana Xina, per controlar la ciutadania i que l’emperador no haguera de fer-ne ni un brot. Ha plogut molt. I ara aquesta plaga queda disfressada, però igualment perversa, per mitjà de tota una sèrie d’artilugis o paraules més o menys modernes i aigualides que amaguen el seu vertader sentit. Que només són fórmula però que mantenen el seu indestructible poder. De vegades és convenient tirar mà dels clàssics, vells i plens de pols, per explicar-nos actualitats ben certes i punyents. I fer que tinguem memòria.

Els grecs antics, que tenien resposta per a tot allò que avui ens afecta perquè som els seus hereus comptaven amb una deessa, un heroi o un mite per a respondre a cada circumstància que la vida els posava al davant.

Que encara vivim, a Occident, que no en altres cultures, de les senyals i formes del judeo-cristianisme, de la Il·lustració i del món grec clàssic és evident. No cal sinó parar-se en un banc qualsevol de les nostres places i observar el personal que hi passa per davant nostre construint la vida quotidiana.

Per als grecs Memòsine era la deessa a la que aquells antics li conferien el treball de preservar, o no, la memòria. No cal entrar, ni podem fer-ho ací, ara en matèria de psicologia per descobrir totes les martingales que aquest concepte tan vague i poderós com la paraula memòria conté. Ací anem a uns fets concrets. Darrere els quals hi ha , això sí, un clar interès en ser desmemoriats.

Només cal pensar en com érem, a casa nostra, al País Valencià, a Espanya, i molt concretament a la nostra ciutat fa uns cinquanta o seixanta anys. Mirar amb quins paràmetres socials i personals ens movíem als anys seixanta del segle passat.

Això sembla que ho ha oblidat molta gent. Però especialment greu és que siguen els polítics, és a dir els responsables del funcionament burocràtic de la societat, aquells que no tinguen memòria. Tal vegada alguns no van patir, per exemple, per haver d’emigrar i haver d’acarar-se amb les burocràcies foranies. Però com classe política ho han de saber i ser-ne conscients. I actuar en conseqüència i responsabilitat.

I açò ho diem perquè no és correcte, i no parla gens bé d’eixa classe de polítics, que, sense anar més lluny, a Castelló mateix, els serveis de la Seguretat Social siguen una frontera tan alta com les tanques de Ceuta i Melilla, per arribar a una cosa tan simple com és obtenir un simple paper, un document. O només una cita per fer una pregunta.

On s’ha vist açò? Doncs ací mateix. En aquesta terra nostra tan bonica i endreçada , tan correcta i de bona educació.

Una escassa atenció telefònica, unes visites amb un retard de més de vint dies o fins i tot mesos per a determinats tràmits... Com pot ser açò!. És que els polítics responsables no dinen cada dia, i tenen el cotxe a la porta?

El personal que treballa a les dependències de la Seguretat Social es troben disgustats i nerviosos. No poden atendre com voldrien, i saben que aquelles i aquells que esperen sofreixen. La falta de personal i l’envelliment d’aquest en són les causes directes, diuen. Quina voluntat tan perversa fa , des de les altures de la burocràcia i de la política , que aquest problema no s’haja resolt? Resoldre’l no és un tema d’alta tecnologia espacial sinó simplement un de pura i clara voluntat política. L’emperador xinès els hauria dut a la presó en el millor dels casos. No cal tant avui. N’hi hauria prou amb que els mandarins actuals que són els polítics, no oblidaren allò que , tal vegada ells un dia van haver de patir. I actuar amb la mateixa força que van utilitzar per crear el país que ara tenim.

Que tinguen doncs, bona memòria, i siguen també coherents amb allò que prediquen. I més ara quan tot són promeses amb les que, desgraciadament, la ciutadania creu cada dia menys. I això no és bo per a un sistema que es vol democràtic i responsable. Tenir memòria per a recordar les coses bones i les roines. Això és simple i fàcil. Però per als qui tenen la possibilitat d’influir en la vida de la ciutadania, és molt important que recorden d’on venim i com pateix la gent del poble.

Sociòleg i traductor

Suscríbete para seguir leyendo