Un viatge al Nepal (VI)

La progressió després de Tenboche, el poble on diuen que va nàixer el famós sherpa Tenzing (el primer en pujar a l’Everest junt amb Edmunt Hillary), és ràpida. El retràs en l’eixida des de Katmandú ens obliga a fer l’aclimatació mentre fem camí. Al sender, cada vegada hi ha menys gent turista i portejadors. Creuem un pont de ferro ple de banderoles de caire religiós que salva una torrentera sorollosa que baixa furiosa. El paisatge està blanc de la nevada passada, pugem a 4.350 metres i se nota el fred i la manca d’oxigen. El cim de l’Ama Dablam, amb la mirada queta, ens vigila tot el camí. Passem la nit en Dingboche, 4.410 metres, una aldea de cases disperses en una planura al·luvial al costat del riu Kumbu. Al dia següent, la senda s’enfila cap amunt flanquejada d’Estupes. Passem pel lloc on està el monument ple de plaques en memòria d’aquells que moriren a l’Everest, la seva presència recorda allò de «vaig ser el que tu eres, i soc el que tu seràs si no tens cura del que fas». Aquí els ponts són sols uns taulons que cada any desapareixen per la força de les aigües. Fem nit en Lebuche, a 5.000 metres. A l’entrada un cartell diu: «Benvinguts a l’allotjament de dalt dels núvols, restaurant, 14 cambres dobles».

Ja estem al setè dia de caminada, la cosa va bé. Gora Shep, a 4.150 metres, és l’últim lloc de descans abans d’arribar al camp base de l’Everest. A la porta hi ha un altre cartell: «hotshowerinside», que bé, però no, la dutxa és una botella de plàstic de litre i mig, amb aigua escalfada al perol i el lloc és una caseta exterior que al mateix temps és el comú, on fas les necessitats ajupit. En acabar, en un pitxer agafes aigua d’un bidó d’aquells de gasolina, que Déu sap com haurà arribat allí i rentes el lloc. També pots anar-hi al camp lliure, però no és aconsellable perquè pots caure en qualsevol badall de la glacera. Per la nit si et ve de gust o necessitat anar-hi, vas amb llanterna, fas el que hages de fer, agafes el pitxer i llavors t’adones que l’aigua és totalment glaçada i allí es queda la teua mostra en companyia de la dels que han anat abans i després que tu. Al matí les mostres desglaçades, van al riu.

Per la vesprada anem al camp base (5.364 m.). Des d’aquí comença la pujada a l’Everest pel coll sud. Un lloc impressionant, caòtic, ple de tendes muntades enmig de la glacera, per a veure el final de les muntanyes del voltant has de gitar-te a terra.

La sensació que tinc quan arribe és d’inquietud i desfici, amb ganes de fugir d’allí. La tornada a Gora Shep la fem sense parada, sense mirada al paisatge. Allí ens esperen dos companyes amb símptomes de mal d’altura, la respiració els sona com un bassal d’aigua, sols poden estar assegudes.

Suscríbete para seguir leyendo