Les cadires i els llépols

Els caramels, les llesquetes en ou, l’arrop i talladetes, eren i són llepoleries. La vespra del 6 de gener més d’una criatura es dirigia als mags dient-los: «Tirorí, tirorí, sinyo rei ja soc ací, la palla i les garrofes per als seus rossins que les llepoleries les vull per a mi». El poder, deu de ser d’una dolçor molt gran. Manar encara que siga temporal, o econòmicament, dona més satisfacció que la coca malfeta o els pastissets de Nadal. La sensació de divinitat de manar la dona el poder.

Qui deia que no concursava pel poder, en quan ha aconseguit una mica, atropelladament, amb el recel del famolenc, se llança a la taula. No respecta convencionalismes ni principis morals i polítics, si uns no li van be els canvia per altres sobre la marxa, com canvia el catxerulo que va a disposició del vent. Ja no parla del Botànic o de Fadrell; ara no més escolta el fresar del vestit per tal de vore quina és la cadira de poder que més li convé al seu cul. Perquè les cadires ara semblen que és el tot per als llépols del poder. No ens enganyem, Vox es farà per activa o per passiva després del 23J, amb aquelles parcel·les de poder on puga ficar les seues urpes i essències ideològiques. El Partit Popular està en les seues mans, no podrà fer res.

Els llastimosos pactes dels llépols al País Valencià, conduïts per un ciutadà condemnat per maltractament a la seua dona, van ser ràpids. Conten que el repartiment de cadires el van fer atenent a les característiques, coneixements i experiència del destinatari. Tanmateix, a cau d’orella, comenten que se les jugaren al joc de la cadira: tantes cadires, igual nombre de càrrecs i aspirants, més un, que és el borinot que quedarà dret sense cadira quan para la música. Els polítics són com els espermatozoides: no aconsegueix l’èxit el més llest sinó el més ràpid. I s’escolten els sons de l’himne de l’exposició regional de 1905; on s’ofrena submissió i glòries a Espanya com sofrena a la Geperudeta en Falles. I comença a girar la sènia. Cadascú menys el borinot va agafar la cadira que va poder: la cultural li va tocar a un torero: el cap i casal a una persona que demana perdó per parlar valencià, que és la seua llengua materna; la cadira principal de Les Corts pertany a una senyora ideològicament sinistra, ultracatòlica, antiavortista, que mostrava fa quatre dies làmines amb penes d’home encara que es contraria a les llibertats afectives o sexuals.

No ens confonguem, Vox no és Bildu, pot arribar a ser pitjor que Bildu. Bildu no va demanar poder, ni entrar en el govern, no va pretendre eliminar ni canviar cap llei com ho fa Vox. Un Vox llépol obsessionat, que nega la memòria històrica, encara que a la gent normal ens dolen de la mateixa manera les víctimes del terrorisme com les víctimes del terror franquista a les cunetes.

Suscríbete para seguir leyendo