Festivals d’estiu

Ha arribat l’estiu valent, tota cuca viu i els festivals estiuencs van que volen. Els festivals, com tota criatura creada pels humans ha sofert evolucions considerables.

Alguna lectora o lector major recordarà amb major o menor tendresa el temps passat quan els dos festivals més importants del moment. Com a mínim per les vores de la Mediterrània, eren el de San Remo primer i, posteriorment, el de Benidorm.

Ai , temps! Per a la gent que érem joves en aquella època no hi havia cap altra cosa que ens entusiasmara més que el que podíem oir per la ràdio o admirar per la televisió. Encara incipient per aquests rodals.

Aquests muntatges musicals eren, i encara ho són, el circ dels romans. Això d’entretenir el personal via espectacles no és cosa nova. I a partir de les possibilitats de la música popular encapsulada pels discs singles o LPs va esdevenir no només un negoci sinó el tema de l’estiu. Si més no entre la gent jove.

Els festivals estiuencs eren la glòria immediata i el toc que indicava la plenitud del bon temps. L’estiu en tot el seu esplendor.

Les seues cançons invadien la ràdio i entre la jovenalla no hi havia ningú que no cantara els temes de moda, convertits en himnes populars i lúdics. Els noms dels cantants i de les cantants eren ja un inici del que s’esdevindria als temps actuals. I ara igual. Lògicament amb més rebombori, més música i més, moltíssims més festivals. Tants que ja hi ha especialitzacions. En aquells temps tots érem o de Benidorm o de San Remo, sovint dels dos. No hi havia més. Perquè els de Bayreuth o Salzburg eren per a la gent major i els ignoràvem o desconeixíem.

Ara , com tot, tot s’ha multiplicat. I, a més, s’han popularitzat fins i tot arreu d’Europa. Encara que la gent, i els organitzadors, per allò del bon temps assegurat tiren més cap a les vores de la nostra mar.

Els festivals actuals són, com els antics, mostra certa i claríssima de la societat en què vivim. En aquells passats a les seus dels magnes esdeveniments hi anava poca gent. Els del poble i del voltant. Ara, amb la facilitat de desplaçament, una xica de Madrid va a l’Arenal Sound i una de Manchester es pot traslladar per un mòdic preu des de la seua ciutat nadiua plena de pluja i boira fins l’alegria del sol i el mar. Amb l’afegitó de la música.

Hi ha festivals especialitzats i els joves trien per escoltar i admirar els seus herois amb una saviesa enorme. O no tant. El fet és però, que emplenen botigues i càmpings, espais condicionats especialment o albergs i hotels. I tot el món sura com l’oli de content que està. Els empresaris perquè fan caixa, els músics que també omplen la butxaca i la gent jove perquè obliden per unes hores o uns dies les angoixes de la resta de l’any.

Tota la ciutadania deuria estar contenta pel favor dels festivals. No només els qui guanyen dinerets sinó el lector i la lectora. Perquè a banda d’algun entrebancs i agressió que enterboleixen el clima de benestar i harmonia que hi sol regnar, la gent jove es manté dins les formes i normes ben assegurades de la convivència ciutadana.

Tot és glòria i alegria. Els assistents es desfoguen amb gust, tocats tal vegada un poc pel que sempre ha estat igual: alguna que beu massa, un altre que du el cos amb més química del que caldria. Passat el festival de torn, tornats els nous pelegrins musicals a casa, s’enfronten amb la rentrée. Els hauran desaparegut del cap les amables melodies i les abraçades amistoses o els besos furtius.

La festa, qualsevol festa, ni que siga alguna creada tan artificialment com els festivals, compleixen el paper que els pertoca: divertir. I encara que la diversió pot anar acompanyada per alguna desgràcia, el resultat final de tots aquests actes estiuencs acabarà amb normalitat i benefici per la serenor que es queda després de l’aldarull.

Sortosament tenim una societat que es pot permetre aquest ocis. I això és una cosa bona. Però no estaria mal que els organitzadors dels espectacles, que guanyen tants diners, tingueren la sensibilitat social suficient per a tenir gestos solidaris cap a la gent que, dissortadament, no pot permetre’s anar als festivals o pagar els preus que demanen. En un món d’abundància i benestar és un bon exercici de ciutadania sentir-se responsable i n’hi han moltes maneres de poder-ho fer. Segur que innovadors com són troben el camí. I des del costat dels joves seria ben d’agrair que igualment mostraren senyals de solidaritat amb la resta de joventut que no té el privilegi d’anar a un festival.

Sociòleg i traductor

Suscríbete para seguir leyendo