Dies d’ira al Marroc

Una de les primeres vegades que vaig anar a l’Àfrica, en concret al Marroc, vaig tindre una mostra clara del que el sentit de l’hospitalitat significa per als musulmans.

El meu amic i jo cavalcàvem sobre un 2CV Citroën camí del Sahara. Pel camí vam replegar un xicot que feia auto-stop. El recorregut que féiem transcorria per on ara la terra s’ha obert deixant mort i misèria.

En un dels escassos llocs on hi havia una gasolinera volíem omplir el dipòsit per continuar cap al sud. El gran desert ens esperava. Però de moment encara hauria de continuar esperant la nostra arribada. No hi havia combustible i ens calia parar fins que, tal vegada en unes hores o al dia següent, un camió cisterna ens abastiria. Resignats ens vam refugiar del sol potent contra un mur de fang. El xicot ens havia invitat, després que el deixarem a la porta de casa, a menjar amb ells. Vam considerar que era un poc massa; no volíem molestar. I allà asseguts a l’ombra esperàvem mentre la calor ens martiritzava. Però enmig d’aquella inundació de sol i mosques va aparéixer Ali.

Duia una safata amb un perol ple de cuscús, dos gots d’aigua i una tetera amb els seus gotets. Simplicitat i austeritat màxima. Producte tant del sentit d’hospitalitat com de la pobresa imperant.

Aquell xicot, un poc vergonyós, amable i educat, amb qui havíem compartit uns 50 quilòmetres va esperar fins que, finalment, arribava la gasolina i aquells dos turistes a qui mai més veuria, van marxar. Ell es quedava on faria la seua vida.

No sé si el terratrémol l’haurà afectat. A ell o als seus. A ell o al grup familiar, tan important en aquesta societat. M’agradaria saber d’ell ara, però no eren temps d’intercanvi de telèfons ni wasaps.

Ara la terra ha tremolat deixant aqueixos pobles en una destrucció immensa i desvalguda.

Contra els elements de la naturalesa poca cosa es pot fer. Però a les societats riques com la nostra els danys són sempre menors. I no cal sinó sentir notícies i veure imatges per a confirmar-ho.

Condemnats de la terra

Aquesta gent són, tal i com va dir fa anys Frantz Fannon, els condemnats de la terra. Però no ens hem d’enganyar. Cap deu ni climatologia els condemna sempre i a tots. No els condemna la natura sinó els homes. Nosaltres. Els qui tenint possibilitats reals de fer canvis en benefici dels desgraciats, no ho fan.

El que indigna aquests dies no és la tremolor de la terra o les aigües desfermades. El que ens toca el cor i ens fereix és que la desgràcia hauria pogut estar menor, mitigada, si els poders del Mahgzem, és a dir el conjunt de càrrecs que voreja el rei del Marroc, haguera fet per previndre el que ha succeït. I és que al costat de la riquesa i modernitat de ciutats com Rabat o Casablanca, la resta del país sembla un enorme i despietat territori on l’analfabetisme, principalment de les dones, i la manca de serveis socials de tot tipus són la tònica general.

Aquestes adversitats climatològiques a casa nostra, a Europa, es resolen amb un parell de víctimes i destrosses que es compondran amb major o menor celeritat i eficàcia. Als països del Tercer Món, és a dir els que són pobres, patiran anys i danys durant unes generacions com a mínim. I això no és cosa de voluntat divina ni res per l’estil. És ni més ni menys que producte de polítiques, sí, polítiques perverses i prepotents. I davant això les ajudes que puguen arribar des del ric Occident no són sinó una mostra de solidaritat amb el desvalgut. Però res més. I eixa no és la solució. Aquesta, aquestes possibles o imaginables i no posades mai en pràctica, van per un altre cantó.

Deuen tirar cap a un equilibri millor entre el nord i el sud.

No està permés

La ira que sentim a l’Europa rica no la sentiran o, no podran manifestar-la perquè al seu país això no està permés. Marroc, baix la figura d’una monarquia amaga una dictadura malèvola i empobridora de la societat sobre la que reposa. On qui la representa pot permetre’s no aparéixer sinó al cap d’uns dies i fer-ho a correcuita i sense mostrar el mínim d’empatia pels ferits i morts ni vergonya per la seua actitud d’abandó de la ciutadania.

Les dones marroquines ni els xicots que volen venir a Espanya podran dir ni una paraula contra el rei. Ni mostrar, tampoc, el malestar per les mancances i les deficiències que pateixen dia i dia.

Simptomàtic va ser el fet que en el comunicat de la casa reial que primer publicà parlara del que anava a enviar-se als pobles afectats. I que posara en primer lloc l’exèrcit, la policia en segon i només al final l’assistència a la gent.

Tot un discurs que demostra que la ira de la gent no apareixerà per televisió.

Sociòleg i traductor

Suscríbete para seguir leyendo