English

La bona lectora i el bon lector, sense filar prim, hauran pogut observar que la premsa va massificada ara amb vocabulari anglés. També a les xarxes socials i a les televisions. Algunes ments pensants, o simplement esnobs prepotents, han decidit que ni el valencià ni el castellà tenen valor suficient. Ni història literària ni prestigi. I com qui no vol la cosa ens inunden cada dia amb paraules en anglès. El francès ha passat de moda, l’alemany és massa difícil i els idiomes orientals són excessivament d’un altre hemisferi. I per donar-se importància, aparèixer com gent sabuda, lletrada o autosuficient ens encasqueten a tort i dret paraules en anglès.

Si en vols més para el cabàs

És cert que el món canvia, i hi ha paraules que desapareixen i d’altres que s’incorporen a la llengua. Això ha passat sempre i continuarà passant i contra el fet no cal enrabiar-se ni ser contrari. S’accepta. Però quan una cosa, animal, paraula o discurs s’imposa de manera indesitjada, d’amagat o per simple mala llet, això es converteix en plaga. I la introducció deliberada, excessiva i forçada de vocables anglesos quan hi ha equivalències perfectament vàlides en els dos nostres idiomes, és un despropòsit no fer-ho. Un exemple entre els nombrosos que trobarà. Ja no dic el lawfaire, o del black friday, ara rabiosament actuals. Però xoca quan en l’anunci d’una empresa ben de casa nostra, a la part inferior de les fotos dels responsables dels diferents departament hi figura una professió tan pretensiosa com aquesta: manager and chief strategy officer. Jas modernitat! Si en vols més para el cabàs.

Que una cosa siga trending topic, més totes aquestes formes forànies per dir el que es pot escriure o dir en la nostra llengua, em sembla una afronta. Aparentment no massa greu. Apareix com una simple concessió a la modernitat. Però és que la modernitat fa anys que va ser. Ara li haurem de dir una altra cosa. I malauradament aquesta tendència, aquesta corrent que tot ho invadeix, no deixa de ser una forma nova de colonialisme.

Calladament, via cultural, ens imposen formes noves de pensar. El problema és que aquestes no són les pròpies les generades crea la nostra societat sinó per una, la dels Estats Units, no ens enganyem, que encara que siga un rebrot de la cultura europea, occidental, ha capgirat tant el discurs que resulta difícil acceptar com nostre.

Continuarà la tendència? Clar que sí. En la mesura que no siguem els creadors. I això, ailàs, ho tenim magre.

Sociòleg i traductor

Suscríbete para seguir leyendo