Sense República

Ara fa 87 anys que estem sense un règim polític republicà.em passat 40 anys de dictadura franquista i 45 de democràcia sota una monarquia borbònica, una monarquia amb poques funcions efectives de govern, aparentment. No tenim possibilitats d’escollir al cap de l’Estat, el qual té entre les seues funcions, per exemple, el màxim rang en el comandament de l’exèrcit, segons l’article 62, apartat h, una força armada al seu abast per a qualsevol contingència que crega necessària, es suposa. El rei regna però no governa, ara bé, davant d’aquest instrument tant poderós no podem fer gran cosa. La nostra sobirania és per això molt dèbil. Necessitem, per aquest motiu, una República que deixe les coses clares, per poder sentir-nos absolutament lliures sense que hi haja cap persona o institució per dalt de tots, que puga fer ús de la força, de coartar la nostra llibertat. És cert que la nostra democràcia actual és representativa, això passa en qualsevol país democràtic i són els diputats i diputades els qui ho han de fer. Aquesta no és la qüestió, sinó el fet de què no puguem controlar la màxima institució perquè no està sotmesa a l’elecció. Segons l’article 53.3, la persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Com podríem traure la monarquia del nostre sistema polític, amb el ressorts que en atorga l’actual Constitució de 1978? Quina reforma hem de fer?

No soc especialista en dret constitucional però sí lector atent de la nostra carta magna des de la seua promulgació. Els articles 166, 167, 168 i 169 de la Constitució es refereixen a la reforma constitucional. Per dur a terme la del títol II que es refereix a la Corona, és necessari que hi haja acord amb una majoria de les tres cinquenes parts de cadascuna de les cambres, és a dir en el cas del Congrés, amb 350 diputats en farien falta almenys 210, i del Senat amb 265 senadors, 159. Això significa que amb l’actual tendència política de les darreres eleccions seria necessari un acord majoritari almenys dels dos partits més votats. A continuació es procediria a la dissolució de les Corts (Congrés i Senat). Les Cambres elegides haurien de ratificar la decisió i procedir a l’estudi del nou text constitucional, que hauria de ser aprovat per majoria de dos terços de les dues Cambres. Una vegada aprovada la reforma, podrà ser sotmesa a referèndum sempre que ho demane una dècima part d’alguna de les dues Cambres.

D’acord amb aquest procediment, podem comprendre els obstacles que apareixen per poder dur a terme la reforma referida al titular del cap de l’Estat. A més a més, en l’article 62, apartat C, referit a la Corona, llegim que correspon al Rei, la convocatòria de referèndums en els casos previstos per la Constitució. Podem imaginar que el Rei convoque un acte electoral que tinga per objecte remoure’l del seu càrrec?

Malgrat aquestes dificultats esmentades que semblen un obstacle quasi insalvable, en els casos que ha convingut sí que s’han posat d’acord els dos partits majoritaris per reformar parcialment la Constitució. En 1992, es va reformar l’article 13.2 per afegir l’expressió passiu referit a l’exercici del dret de sufragi dels estrangers en les eleccions municipals. En 2011 es va reformar l’article 135 per garantir el principi d’estabilitat pressupostaria vinculant les administracions públiques i reforçar el compromís d’Espanya amb la Unió Europea a més de garantir la sostenibilitat econòmica i social.

És a dir que sí hi ha voluntat política veiem com es posen d’acord de seguida el PSOE i el PP amb procediments d’urgència, tant es això que la ciutadania quasi no es va adonar de què es va canviar la sagrada Constitució. De fet no se li va donar massa publicitat, perquè la ciutadania en general no s’acostumara a que la Constitució podia modificar-se amb tanta facilitat i rapidesa.

Segons açò el camí cap a la República aparentment sembla costerut, hauríem de convèncer a diputats i diputades per a que canviaren de parer al respecte de la monarquia, i plantejaren aquesta possibilitat entre els electors per veure la seua reacció. Democratitzar l’elecció del cap d’Estat no es cap pecat, és un dret com un altre.

Catedràtic d’Història

Suscríbete para seguir leyendo