L’esquerra diversa

Davant de les últimes eleccions s’ha demostrat una vegada més que l’esquerra no és un bloc monolític, no és «una unidad de destino en lo universal» com la dreta.

L’esquerra està formada de diverses decisions personals conscients de la seua sobirania individual. Tot arranca del segle de la Il·lustració quan es va afirmar que la llibertat de pensament està implícita en el poder de la raó, en la capacitat de decisió de cada persona. La dreta de l’antic règim estava subjecta per la idea de Déu --amo de tot--, gestionada per l’església, per això, no es sentia absolutament lliure, no era sobirana d’ella mateixa, no podien elegir, ni pensar en llibertat. Per tant, per a què volien un sistema polític d’igualtat o de democràcia, si d’arrel, no podien ser lliures?

L’esquerra, per la seua banda, des d’aleshores va començar a marxar dispersa amb les idees individuals interpretades per ells mateixos. Una qüestió que a l’hora de voler enquadrar aquelles idees de la Il·lustració en un nou sistema polític, anava a resultar difícil perquè significava que s’havia de renunciar a favor d’un cos d’idees mínim, però bàsic.

Què poc van durar als governs de França les idees originàries de la Revolució! Fins que va arribar el colp d’Estat d’un militar: Napoleó I. No obstant això, el calat que van deixar aquelles idees d’igualtat i de llibertat, entre altres, va ser intens i ha durat fins ara.

A Espanya, la introducció d’aquelles idees va ser un procés més tardà, llarg i difícil, mentrestant va provocar les primeres guerres civils carlistes. D’altra banda, el partit demòcrata no es va fundar fins 1849. Malgrat les dificultats provocades per l’església i la societat conservadora, l’esquerra diversa va poder proclamar la primera República l’any 1873, d’un any escàs de durada, fàcilment aixafada per un colp militar del general Martínez Campos.

En les eleccions de febrer de 1936, durant la II República, davant del perill del feixisme, l’esquerra diversa és va unir en una coalició electoral: el Front Popular, que va guanyar aquelles eleccions, però a l’hora de governar, es va tornar a dispersar, en no participar el PSOE en el poder. Amb aquesta pregona debilitat política un altre colp d’estat, ara de F. Franco, va acabar amb el règim republicà, instaurant una llarga i sagnant dictadura.

En aquests dies, una part de l’esquerra diversa també s’ha abstingut i ha permès el triomf electoral de la dreta monolítica amb noms equívocs, que sols es deixa guiar per l’instint innat de poder, aprofitament i privilegi.

No és baladí afirmar la necessitat de què l’esquerra sàpiga unir-se per defendre idees bàsiques que comparteix gran part de la societat, idees encara d’aquella Il·lustració, a partir de les quals s’engeguen les polítiques concretes actuals, idees que es puguen dur a terme des del govern legítim.

Catedràtic d’Història

Suscríbete para seguir leyendo