Picasso des de Castelló

Enguany es celebra el 50 aniversari de la mort de Pablo R. Picasso (1881-1973). Els diversos museus amb obra seua --Barcelona, Madrid, Màlaga, Paris, entre altres--, ho commemoren. També la TV1 ha fet una sèrie documental de la que vaig veure una part la nit del dimarts 11 d’abril, interpretada per Antonio Banderas, posant molt d’èmfasi en la relació amb les diferents dones. Ací a Castelló a la galeria Octubre de l’UJI s’obri ara una exposició comissariada per Juan M. Marin, sota el títol, Que parezca un accidente. Realitat i farsa: del franquisme a la transició, de diversos artistes, entre ells dos aiguaforts de Picasso. Una mostra molt interessant i recomanable.

Sabem que Picasso va ser un artista (pintor, escultor, ceramista, gravador) que no era del gust de tots. Recorde que quan era cap d’estudis de l’ IES F. Ribalta xerrava amb el professor de dibuix i pintor Ramón Catalán (1922-2006), el qual criticava amb duresa l’obra de Picasso desqualificant-la de manera radical. No obstant això no podem ignorar la seua transcendència i qualitat artística en la història de l’art i la contribució a la cultura contemporània.

És cert que a Castelló no tenim obra seua en els museus provincials, però tampoc no hi ha massa obra a València. Que recorde sols he vist exposicions de gravats seus, en la fundació Bancaixa, per tant hem d’anar a aquestes ciutats citades al principi per veure obra seua. Però més a prop podem desplaçar-nos fins a Horta de Sant Joan (Tarragona) on hi ha un museu local que recorda les dues vegades que l’artista va romandre amb reproduccions de les obres que va crear allí. Val la pena la seua visita per la seua singularitat i propòsit.

Però des de Castelló no podem deixar passar aquesta oportunitat per recordar-lo. A casa encara guarde els catàlegs de dues mostres de la seua obra. El 1981, la galeria Terra (carrer Vera) va fer l’exposició Picasso. Los últimos grabados originales 1968-1972. Potser que alguns d’aquests els compararia alguna família de la nostra ciutat, perquè al final del catàleg s’informava com reclam: «Del estado definitivo de cada plancha existe una tirada de 50 ejemplares». Uns anys més tard, 1994, en el centre d’exposicions de Sant Miquel es va organitzar una altra mostra, Picasso, gravador, sobre la col·lecció de gravats des de l’any 1947 a 1963 del Museu d’Antibes (França). Recentment, a l’estiu del 2019, organitzat per la fundació La Caixa i el Museu Reina Sofia va haver al port de Castelló, una mostra sobre el Viatge del Guernica, de Picasso, exposició itinerant sobre el retorn del famós quadre a principis de la transició democràtica.

De manera anecdòtica, però mostra de l’interès com estudiant, tinc a casa un petit llibre: Picasso. Dessins, de Jean Bouret, edit. Mondes, 1957, comprat a Paris el 1967, en el meu primer viatge. Son quasi cent dibuixos des de 1895 a 1967, alguns m’han inspirat per il·lustrar llibres de poemes meus, no editats. Però, òbviament que en moltes cases hi haurà llibres de tota mena sobre l’obra o la vida del pintor, que ara és ocasió de tornar a repassar i llegir. També els estudiants que han de fer enguany la selectivitat hauran d’estar atents per si en l’examen cau alguna obra o text del pintor.

Però no voldria acabar sense citar un fet sobre el qual fins ara no m’havia preguntat i que el documental de TVE1 m’ho ha fet veure: La presència del pintor a França en els anys de l’ocupació nazi. Sembla que va seguir pintant, treballant --deia ell-- sense ser molestat massa per les autoritats nazis, encara que no el van deixar fer cap exposició de la seua obra. Les històries d’art mostren la influència de la guerra europea en la seua obra (Gat devorant un ocell, 1939; Natura morta amb cap de bou, 1942; L’albada, 1942, i més). A part, de la seua pertinença al Partit Comunista i la realització de Guernica encarregada pel govern de la República espanyola, en 1937, durant la Guerra Civil, motius per tenir problemes greus. Mai va voler tornar a Espanya mentre visqués el dictador F. Franco, de fet està soterrat a França al castell de Vauvenargues, com Antonio Machado a Cotlliure o Manuel Azaña a Montauban. Queda molt del 2023 i encara ens podem trobar amb algun homenatge a Castelló, però de moment, vaja per davant.

*Catedràtic d’Història

Suscríbete para seguir leyendo