Palestina

Ara que s’acosta Nadal, sembla pertinent parlar de Palestina. Els noms de Nazaret, Jericó, Betlem, Jerusalem evocats en les classes de religió de l’escola i de l’institut resonen en la consciència de tots. També ací a Castelló moltes famílies posen el betlem a la casa, i celebrem el Betlem de la Pigà entre versos, cançons i alegria.

Però enguany no sé si hi ha tants motius per celebrar amb la mateixa innocència. Tampoc han aparegut croats dirigits per l’església com abans per pacificar Palestina amb justícia, deixant el món occidental que la confrontació actual --gens equidistant-- acabe amb tantes víctimes.

Palestina, tots ho sabem, és una regió amb presència cultural des de l’antiguitat. De la Bíblia hi ha moltes dades que hem conegut a l’escola. Després han estat molts anys els romans, musulmans, cristians, cadascú amb el seu pes cultural, per això Jerusalem es considerada capital de les tres cultures. En el segle XIX, l’imperi turc musulmà ocupava totes aquestes terres, sobre les quals després de la I Guerra Mundial, el colonialisme anglés i francés es va establir, repartint-se els distints territoris, a França se li va concedir Líbano i Síria, mentre que al Regne Unit, Jordània i Palestina.

Sobre aquest últim territori amb una barreja de jueus, cristians i musulmans, el 1948 es va proclamar la República d’Israel, amb l’acord de l’ONU. Després amb les diferents guerres àrab-israelites, aquests últims han anat ampliant el seu territori a costa dels països àrabs veïns, amb el consentiment del món occidental i dels EEUU. L’enfrontament àrab-israelí es basa en el no reconeixement de l’estat d’Israel per part musulmana i en el dret d’autodefensa d’Israel legitimat pel dret internacional de l’ONU.

Neteja ètnica

Però sembla que en l’actual guerra el govern de Netanyahu estiga obstinat en fer una neteja ètnica sobre els palestins musulmans de les terres de Palestina que arribe fins als sis milions de víctimes, igual que van fer els nazis sobre els jueus en la II Guerra Mundial. Una venjança terrible que sols pot dur a una catàstrofe humanitària de conseqüències imprevisibles.

En aquest enfrontament Espanya no pot quedar-se muda, neutral, donat el passat de la nostra història tant estudiada i conreada en l’escola i l’institut. Dos dels nostres reis catòlics, Isabel i Ferran, van emetre una ordre d’expulsió dels jueus d’Espanya, els sefardites, que van haver d’establir-se en altres llocs del Mediterrani, amb la clau de sa casa, guardada en la butxaca, per si més tard podien tornar. Al mateix temps la Inquisició es va dedicar a vigilar que es complira l’ordre, perseguint als conversos (jueus convertits al cristianisme) per si alguna família volia escapolir-se d’amagat.

En 1609, un altre rei catòlic, Felip III, va ordenar expulsar als moriscos (musulmans convertits al cristianisme) per si ho havien fet de manera falsa, una altra neteja ètnica que volia completar el cos social espanyol uniforme sense el menor rastre de judaisme i islamisme. Persecucions i genocidis que han format part de la tradició espanyola de la mà de l’aliança entre el tro i l’altar.

No sabem si actualment Netanyahu vol venjar-se de tot aquest passat, però el camí que porta és el mateix, l’extermini del poble palestí fins arribar a una neteja ètnica i religiosa completa.

Els pobles enfrontats (Israel i els musulmans palestins) i la societat europea occidental no hem aprés de la història, que és un dels objectius d’aquesta assignatura. No s’ha reflexionat prou. Ens falta averiguar, per exemple, si la política dels pobles enfrontats es compartida per la totalitat de les respectives societats. De tota manera fins ara s’ha treballat poc en l’escola, el carrer, la família, per dur a terme una política de pau, de comprensió de la part contrària, d’aproximació de les postures enfrontades. Les esglésies també han fracassat en la conciliació i la convivència.

S’haurà d’acudir indefectiblement a treballar de manera ferma en els drets humans i civils de les persones i els ciutadans, en polítiques laiques democràtiques per avançar en la pacificació democràtica de Palestina.

Catedràtic d’Història