Paraules fofes

Que la vida no té sentit segons els savis o que sí que en té segons el pensament de component religiosa és una controvèrsia en la que no anem a entrar. Cada fill de veí viu com pot i arriba a final de mes el millor possible i sense massa estretors.

Des que som humans, més o menys humans, segons si mirem les barrabassades a les que assistim diàriament amb imatges colpidores de guerra i destrucció, el conjunt de la ciutadania no passa el dia posant-se al cervell qüestions majors. Els debats profunds queden per a moments determinats o per a gent que tira cap a eixe cantó. Però tots, elles i ells, nosaltres sense anar més lluny, vivim immersos enmig de paraules.

I de vegades, aquestes tenen una importància capital. No per a entendre’ns al super o al bar, que això ho aconseguim amb certa facilitat. Però es pot veure que des de fa un cert temps ens anem acostumant a la utilització de paraules, però fonamentalment de frases, que han perdut el seu significat.

Generalment per culpa de voler expressar amb més contundència allò que no caldria. Per exemple, dir que es fa una ciutat per a famílies o, un altre exemple dels molts que podem observar als nostres carrers i places, cases fetes per a viure. Més encara, i en podríem emplenar un cabàs d’aquestes, com la que utilitzen molt els polítics per dir que treballen per a la gent.

Treballar per a la gent

Anem a veure... qualsevol persona amb el BUP, la ESO o uns estudis més o menys simples i elementals sabrà dir-nos que a les ciutats hi viuen les famílies, que qualsevol casa serveix per a que la gent hi visca o que, evidentment o no, els polítics han de treballar per a la gent. I no per als bancs, els grups de les màfies, les multinacionals o algun conglomerat que té interessos incerts si no malèvols.

Per a que fer explícit allò que ho és?

S’ha arribat a un punt en la perversió del llenguatge degut a una inflació de discursos de tot tipus que, enmig de l’aldarull, del soroll mediàtic, del rebombori verbal i escrit, cal afirmar, reafirmar, allò que deuria ser evident. És el món en que vivim. Tan ple de converses, eslògans, frases que no volen dir res, anuncis i creuament d’idees on es fa necessari remarcar allò que no caldria.

I és un univers del que resulta quasi impossible desentendre’s. I tampoc la fugida no és factible perquè tot el llenguatge ens rodeja.

Però per això de tant en tant convé descansar un poc de la melopea que ens sobrevola i convé el silenci. Perquè altrament les paraules esdevenen fofes. No valen res. I això els publicistes ho sabem.

Sociòleg i traductor