L’ermita i la font oblidada

A la descripció geogràfica del terme municipal de Castelló, els cronistes antics fan referència a unes fonts caldes o font calda, de la qual no s’han trobat vestigis. Cap a 1693 és citada com a Fontis Salutis. I mossèn Betí, allà cap al segle XIX, l’esmenta, i la situa en la cantonada d’un contrafort del Desert de les Palmes, sense especificar res més. Alguns autors, per la descripció del lloc on es troba, pensen que podria tractar-se de la Font de la Salut. El que sabem és que aquesta Fontis Salutis proveïa d’aigua al Castell Vell mitjançant una cadufada i un aqüeducte de tubs de ceràmica (cadufos), soterrats. La font de la Salut es troba en el racó de la Gascona, al costat del Barranc de la Pastera, de la Magdalena o de l’Algepsar; amb tots aquestos noms se’l coneix entre les muntanyes de la serralada del Desert i l’Algepsar de la serralada de Raca. Actualment no raja i està entubada. Entre la vegetació salvatge, encara alguns exemplars d’arbres donen a entendre que fa temps era un lloc visitat, com si fora un balneari d’aigües salutíferes.

A Castelló hi ha moltes ermites escampades pel terme. Totes ben cuidades i restaurades. Be, totes no, a prop de la Magdalena al costat de la Fontis Salutis o Font de la Salut, hi ha una menuda i retirada ermita que baix l’advocació de la Mare de Déu de la Salut és l’última de les ermites del Caminàs i la més llunyana. Es troba l’ermita en una xicoteta vall, envoltada de vegetació i pinar. Per les seues característiques sembla més capella que ermita. El paratge és tan bonic com desolador pel seu abandó. Fou construïda al segle XVII, en ocasió de la visita del bisbe Severo Tomás. La seua estructura i característiques actuals semblen respondre a alguna reforma del segle següent.

De propietat particular, durant un temps, la finca on estan la font i l’ermita, va ser un corral de bous, aleshores propietat del torero de Castelló Pepe Luis Ramírez. Abandonada i en molt mal estat, poc a poc la desídia, el incivisme i l’espoli han provocat la seua situació. Encara es poden albirar restes de les antigues pintures que la embelliren. Res es troba, però, dels taulellets que la decoraven. El que era l’hornacina de la Verge i l’altar existeixen. Li donen un poc de vida unes flors de plàstic i alguna que altra flor del camp, que animes caritatives o creients, dipositen en recipients ocasionals. Potser en l’aire surarà alguna que altra pregaria de persones devotes a la inexistent imatge. Ni la propietat ni les autoritats municipals o eclesiàstiques, han fet res per recuperar i mantenir la font i l’ermiteta que formen part de la historia de Castelló des del seu bressol musulmà primer, i d’advocació mariana després. Es comenta que l’anterior govern municipal va fer gestions per a comprar i restaurar el lloc i l’ermita. Tanmateix, avui es desconeix com va quedar la gestió anterior, si l’han mamprès els nouvinguts, si es que han mamprès alguna cosa.