Els pobles salven la capital

En aquests temps que tant es parla de despoblació rural, un tema per cert que ve d’antic i que es fa notar molt als anys seixanta del segle XX quan comença veritablement la nostra revolució industrial, voldria reivindicar el paper dels pobles de la província, dels nostres pobles, en el marc de la construcció social de la capital.

Castelló també era un poble, però a partir de la seua capitalitat en 1833 atorgada per un decret de Javier de Burgos, va anar canviant d’aspecte i de pobladors. Els governs liberals van començar a enviar funcionaris de tot arreu de l’Estat als diferents departaments de l’administració, no tan sols a la governació civil sinó a la militar (tants fills de militars hi anaven a l’escola propera del quarter de Sant Francesc que al col·legi li van posar el nom d’ Exèrcit, com ara es diu). També van arribar empleats d’altres funcions, de tal manera que Castelló que abans rebia pocs i comptats forasters (ara quasi tots som d’origen foraster) a partir d’aquell moment va rebre de manera contínua i regular nous habitants, pocs, però influents, que situant-se entre les classes mitjanes benestants, la burgesia, van anar imposant costums, maneres de vestir, de parlar, de viure, i allò que ara habitual entre els naturals de Castelló, la soca, es va convertir en antic i tradicional, fent inclús avergonyir-se d’allò que era propi.

A l’institut F. Ribalta, en els anys seixanta la majoria dels catedràtics no eren de Castelló i quan en l’any 1967 es va inaugurar la Residència de la Seguretat Social (ara Hospital general universitari) gran part dels metges caps de departament i la resta de personal directiu van arribar d’hospitals de Madrid i altres llocs d’Espanya formant part de seguida de les minories influents.

Turisme

Quan va començar a envair-nos el turisme en els mateixos anys, Benicàssim es va convertir en la primera ciutat de la província en places hoteleres, i en el País, sols per darrere de Benidorm, València i Alacant, i evidentment el lloc per antonomàsia de la segona residència per als de Castelló. Al mateix temps el franquisme formal, no el sociològic, anava agonitzant.

Però mentrestant, va haver també una emigració de població treballadora des dels pobles de l’interior de la província que van obrir negocis i van ocupar llocs de treball en les noves indústries, al mateix temps que els fills estudiaven en la capital formant part de la seua joventut.

Aquests emigrants es van integrar fàcilment, aportant una nova força de treball i d’obrir negocis sense desdenyar ni molt menys la modernitat ni el progrés. Eren gent de poble, de la qual en un principi l’alta burgesia de Castelló els mirava amb superioritat burlant-se en el fons, perquè parlaven valencià i guardaven algunes formes planeres sense importància. Eren també els que estaven fent guanyar molts diners als comerços i despatxos del carrer d’Enmig, Colom, Alloza, Major, els quals vivien una autèntica edat d’or.

Festes de carrer

Aquestes famílies va anar guardant les formes de l’antic Castelló, va anar salvant la capital, formant el cos social de treballadors, comerços i negocis en general cada vegada més assentada en el seu propi paper, mirant de no quedar-se enrere, estar atents al progrés i a les noves tecnologies, però a la vegada conservant la llengua i les costums propis. La soca de Castelló que havia viscut de la terra anava esvaint-se, la seua influència era minsa, sols els quedaven les festes de carrer i les de la Magdalena.

Volem reivindicar ara aquestes persones que van arribar del pobles de la província buscant llocs de treball més segurs i permanents, obrint negocis i empreses amb les oportunitats de progrés i modernitat que els oferia la capitalitat, engrossant la base social de les classes mitjanes, sense renunciar als seus orígens, a valors que havien aprés de la terra i que van poder donar continuïtat en el progrés del comerç, la industria i els nous serveis. Han passat una mica desapercebuts com grup social perquè no han sigut vanitosos ni cridaners. El seu pes, la seua cultura del treball i els seus arrels al País, han salvat, de moment, la capital.

Catedràtic d’Història