Un diàleg entre dues col·leccions d'art: MACVAC vs. Espai Nivi

Si el catàleg d'una editorial és la seua ànima, allò que li dona sentit, en un museu o centre d'art és la col·lecció, és a dir, el seu fons, la qual cosa li confereix personalitat i caràcter. D'aquí ve que es parli, en tots dos casos, d'identitat. I és propici que sigui així, que ens referim a la identitat d'un projecte, la seua raó de ser, per a intentar comprendre la incessant labor de recerca que unes certes persones duen a terme amb un objectiu aparentment senzill: contar una història.

A través del catàleg d'una editorial un pot identificar un estil, unes inquietuds. El mateix ocorre en conèixer el gruix d'una col·lecció d'art, ja sigui pública o privada. Acceptar el repte de desxifrar els interrogants, les intencions i propòsits que se'ns planteja resulta fascinant, i quan es decideix establir un diàleg entre dues col·leccions, entre dues maneres d'entendre l'art, les expectatives en aquest sentit són molt altes.

Diálogo de dos colecciones és, precisament, el títol d'una exposició que s'inaugurarà el 27 de gener en el Museu d’Art Contemporani Vicent Aguilera i Cerni de Vilafamés, i que proposa establir un pont entre part del conjunt d'obra del MACVAC amb el de la galeria Espai Nivi, l'espai que fa ja 15 anys va crear Mariano Poyatos en el Mas de Tomás, a Culla.

Sota el comissariat de l'artista Alejandro Mañas, aquesta singular col·laboració «suposa una rellevant iniciativa en el nostre àmbit cultural i artístic», assegura. «Aquesta aliança estratègica uneix dues institucions que comparteixen una profunda passió per l'art contemporani i un ferm compromís per la descentralització cultural», matisa el també director artístic d'Espai Nivi, qui destaca que «a través de l'exposició conjunta que ara presentem, no sols es posa en valor el treball de totes dues entitats, sinó que també es reflecteix la vitalitat d'una activitat cultural exercida des de fora dels espais centrals».

Castelló y Vilafamés «repensarán» los museos para fomentar la diversidad

La mostra que podrà visitar el públic castellonenc ofereix una cuidada selecció de peces de petit de petit format de la col·lecció Mariano Poyatos i Filomena Lorenzo, que en aquest cas «conversen» amb una selecció del MACVAC, posant l'accent principalment que no hi hagi l'una per sobre de l'altra, és a dir, que totes dues institucions ocupin el mateix lloc i importància. És per això, explica Mañas, que les diferents obres triades «estan situades estratègicament i descentralitzades al llarg del recorregut del museu, generant un diàleg que genera sorpreses i potser enamoraments sobtats». Així, «unides per un fascinant gresol d'idees, estils i conceptes, convergeixen en una dansa artística única».

Quines obres conversen entre si?

El diàleg comença amb les obres de Myriam Jiménez i Jaume Rocamora, «dos artistes les creacions dels quals estan impregnades de poesia i geometria», assenyala Alejandro Mañas, qui declara que «el color és el joc disposat» entre les obres de Javier Mariscal i Ouka Leele, dos grans referents de l'art contemporani. Altres «jocs» són els que protagonitzen les obres de Ramón Roig i Amelia Peláez amb la forma ovoide, les ruptures i geometria que aparellen l'obra de Katarina Balunova i Nadezhda Udaltsova o les repeticions circulars com a part del procés creatiu d'Alexandra Knie i José María Cruz Novillo.

L'espiritualitat i el transcendental també es manifesta en aquesta mostra a través de les obres del mateix Alejandro Mañas i Cullén (Carmen Pérez-Seoane), així com l'informalisme de Natha Pinya i Antoni Tàpies, «dos artistes que exploren l'immediat, deixant el deixant de l'acte creatiu». Per part seua, l'halo de la ciència uneix les obres de Xesco Mercé i Teresa Gancedo, mentre que el cos, la petjada i el testimoniatge de vida entrellacen les obres d'Art Al Quadrat i Alfredo Alcaín. 

El surrealisme compta en aquesta exposició amb exemples gràcies al treball de Din Matamoro i Joan Moreno Alarcó, «que ens permeten endinsar-nos en mons onírics», tal com assenyala Mañas en el text que acompanya al catàleg expositiu.

Art que (re)cobra esplendor, en Vilafamés

Més diàlegs...

De la mateixa manera, el poètic, el cosir i el fil enllacen l'obra de Mónica Jover i Luis Ferrer Jorge, com fan la geometria i la ruptura espacial del llenç amb Mar Vicente i Ose/Huz. Per si això fos poc, «el paranormal i el monstruós com vingut d'un interior de l'anàlisi de la psique, uneixen les pors de Carmen Puchol i Joan Castejón», remarca el comissari de la mostra, qui comenta que «la figura humana com a testimoni social es reflecteix en les obres de Laura Silleras i Man Ray». 

El testimoniatge i la crítica social sobre la història recent entrellacen les obres de Pepe Beas i Manuel Castañón, «que ens submergeixen en la memòria col·lectiva a mode de bugada», mentre que Inma Aliaña i el cèlebre fotògraf francès Henri Cartier-Bresson «ens porten a un viatge en el temps, evocant la memòria dels rituals humans».

Per a rematar aquest periple per totes dues col·leccions, Mañas parla al seu torn del translúcid i circular, elements que uneixen les peces de Marip Guiennot i Angiola Bonnani «en una poètica d'amor constant», o les formes circulars i repetició d'estructures, que fan el propi amb Juan Ortí i Ángel Duarte. Igualment, el públic podrà veure la referència entre l'arc i el pont i en com tots dos relacionen a Mariano Poyatos amb Jean-Pierre Nicolini, a més de l'esfèric materialitzat en el treball de Rafael Galindo i Pilar Bañuelos. «La dualitat entre la terra i el cel apareix unida en les respectives lògiques d'Ismael Teira i Joan Tosca Cuquerella», adverteix Mañas, al mateix temps que es refereix a l'objecte com a element de creació artística en la ceràmica de creadors com Karim Rashid i Ángel Garraza, així com de l'ordre dins del caos de les obres de Fernando Sánchez Buenache i Manuel Gamonal i, finalment, la delicadesa del dibuix d'Ismael Smith i Concha Ros. 

Connexions pertinents, art que tot ho uneix i que ens parla des de dins.

Suscríbete para seguir leyendo